L'Art de l'Harmonia

A voltes, d'improvist, algú entra a la teva vida i saps, que passi el que passi, ja mai en sortirà...

Tot i que Cheng Man-Ch'ing va morir uns quants anys abans de que jo m'enamorés perdudament del "Tai Chi Chuan", la disciplina que ell tant estimava, ja en les meves primeres lectures de l'obra que ens va deixar, el vaig percebre de forma singularment familiar i es convertí en un guia sempre present a la meva pràctica.
Sento una especial tendresa al recordar aquells primers anys d'entrenament voluntariós, acaronada pel silenci de la nit i l'encuriosida mirada del meu moix. Plantada al passadís, avançava i retrocedia com el yin i el yang, amb passes insegures, poc equilibrades, davant l'únic mirall on podia contemplar la meva figura a trossets més o menys considerables per intentar, que postures com "La cigonya blanca esten les ales", semblessin alguna cosa més que un pas de "Sevillanes".
Tal vegada era poc entenimentat creure això, però des de les meves primeres pràctiques, sentia la companyia del mestre. Movent-me, l'intuïa darrera meu, fent-se patent la seva presència, discernia les seves correccions subtils i delicades davant un mal pas, el seu somriure pessigollejant des de l'ombra de l'infinit a cada petit avanç, una densitat càlida a l'espai m'embolcallava encoratjant-me quan defallia...
Potser per sentir-lo així de proper, jo que mai havia sigut amant de venerar imatges, vaig decidir que aquella figureta de jade, representació d'un vellet xinès (l'únic record que vaig endur-me'n de casa la iaia quan ens va deixar i ens van dir als nets que agafessim el que volguessim), seria ell, el meu mestre, i des d'aleshores, ocupa un lloc especial a la meva llar.
El meu "iaio xinès"-així el sento: un tercer avi-, em va ensenyar a estimar el Tai txí, l'Art de l'Harmonia, fent-me comprendre que més enllà dels moviments físics, fluids i suaus d'un art marcial intern, s'hi troba l'Essència de la Vida, la Via Interna del creixement de l'ésser humà i que la millor pràctica, el millor entrenament que podem fer, és intentar aplicar cadascun dels seus principis al nostre dia a dia.

Aquest agost, practicant a la seva terra, al costat d'avis xinesos, el vaig sentir més aprop que mai...

Exagerava massa ...

... quan he parlat del meu malson amb els wàters xinesos? :-)))

El monjo

Allí, en un racó d'aquell petit i silenciós temple, assegut davant l'austera taula embellida amb un mantell roig, absent de les nostres mirades i lluny del xiuxiueig d'admiració que proclamavem en veu baixa, encisava la seva calma, la seva serenitat...
Amb una fluïdesa gairebé màgica, el seu pinzell precís i equilibrat, copiava caràcters preciosos, del que vaig imaginar seria un llibre de textes sagrats.
Una llarga estona ens va tenir abstrets, hipnotitzats amb el seu acurat treball i al desviar per uns instants els ulls d'aquell senzill paper d'arròs que s'anava omplint, no vaig poder estar-me'n d'observar aquell rostre suaument reclinat.
Era el rostre d'un monjo molt jove, fregant l'adolescència, diria jo. Em va cridar especialment l'atenció el seu cap, no tan sols pel fet de tenir-lo afaitat, que com m'havien explicat era un signe de renuncia a una part significativa de la identitat pròpia, deixant enrera la vanitat, l'egolatria, la singularitat, el voler ser únic, sino sobretot pels forats circulars que es dibuixaven arrenglerats amb una precisió increïble enmig del crani.
Encuriosida, no me'n vaig poder estar d'informar-me'n del que ací considerariem talvegada un tatuatge massa sobri gravat al cos d'un jove i vaig aprendre que al budisme xinès, els novicis que han finalitzat els seminaris d'entrenament, passen per una cerimonia d'ordenació especial. Sel's hi col.loquen uns cons d'incens al centre del cap rasurat i quan aquests es consumeixen, cremen la superfície, deixant senyals permanents dels seus vots.
Tot i fer-me gairebé mal el cap a mi només d'imaginar-me els cons fonent-se sobre la testa del jove monjo, em va semblar bonica la sobrietat i la senzillesa del tatuatge: el cercle, símbol de l'infinit, de la totalitat, de l'harmonia i la bellesa, com empremta.

Espurnes de poesia

A la unió de dues ànimes lleials
no admeto impediments. L'amor no és amor
si sofreix canvis amb els canvis temporals,
si, mancat de favors, es vincla al desfavor.

Ah, no: l'amor és com el sempre immòbil far
que mira les tempestes i mai no es desfigura.
De cada barca errant és l'estrella polar
d'insondable valor i sondejada altura.

L'amor no és la joguina del temps, ni que l'esclat
de rostre i llavis mori sota la seva falç.
No s'altera l'amor amb la fugacitat,
sinó que sobreviu fins als dies finals.

I si això és un error i em pot ser demostrat,
jo no he escrit mai, ni cap home no ha estimat.

W.Shakespeare. Els Sonets

(He canviat el títol. Crec que la paraula que encapçalava el sonet deixava colar publicitat :-(( )

El besos més dolços de la Xina...

... encara es passegen ressonant per tots els raconets del meu cor.

"Kua"

Va ser una nit farcida de somriures i riures, de desentonats i trepitjats cants, que amb seguretat, fóren els inductors de la intensa pluja que queia sobre Shengdu quan sortiem a les 3 de la matinada del karaoke.
Li, amb un somriure preciós que no va desaparèixer en tota la nit dels seus llavis, lluïa amb elegància i orgull, en honor als seus nous amics occidentals, aquell vestit vermell, amb el que s'havia casat feia poquet temps...

Tot i que actualment, moltes noies xineses, pel seu desig d'occidentalitzar-se, no perden l'oportunitat de fer-se fotografies amb el típic vestit blanc de núvia occidental, no s'ha perdut encara l'ús del tradicional vestit de casament xinès anomenat "Kua".
La tela de fons, d'un roig preciós, considerat color sagrat i portador de bona sort i riquesa, acostuma a treballar-se amb brodats realitzats amb fils daurats i platejats, perles i altres detalls de pedreria.
És corrent trobar-hi les figures de l'au Fènix i el Drac, dues figures d'una importància rellevant a la cultura tradicional del país, contemplades com a portadores de fortuna i sort.
L'au Fènix, en xinès és "Feng Huang". Feng significa "ocell mascle" i Huang "femella". Feng i Huang volen en conjunt i simbolitzen l'harmonia matrimonial (també a les habitacions nupcials s'hi pot veure sovint pintures amb motius de l'au volant).
Hi ha una bonica llegenda d'amor sobre l'ocell. El jove Xiao Shi, molt hàbil tocant la flauta vertical de bambú, estava enamorat de Yu, una de les filles de Qinmugong. Amb el so de la seva flauta, Xiao, era l'únic capaç d'atraure l'au Fènix, la grulla blanca i d'altres ocells al jardí de la família, fet que li va fer guanyar l'estima de Qinmugong, accedint a que es casés amb la seva filla. Un cop esposats, Xiao va ensenyar a Yu a imitar el cant del Fènix i l'au, atreta per la bella melodia de la noia, baixava cada dia al seu jardí a protegir l'harmonia de la parella.
L'altre animal representat gairebé sempre a la tela del vestit, és el Drac, "Long" en xinès, representació de les forces de la natura, que porta l'essència de la vida en forma d'alè celestial. Té la capacitat d'exhalar "Chi" (energia vital) i és un símbol de protecció i de vigilància, capaç d'allunyar els esperits malignes, protegir als innocents i concedir seguretat.
A Xina, no és malvat com a la majoria de llegendes occidentals, on se'l considera un monstre destructor (fent referència a la nostra tradicional llegenda de Sant Jordi, per exemple, a Orient, el bo seria el pobre drac).
El drac oriental és la fusió de peix i ocell, cel i mar, cel i terra, orgull i noblesa, foc i aigua, la força vital dels contraris, que progressa en una lluita constant; una lluita que dóna com a resultat la pròpia vida, i inherent a aquesta, la saviesa.

Per cert... el vestit que portava jo a Húang Lóng Xï, tot i ser el tradicional Kua, era una disfressa, no malpenseu ara! però no em vaig poder ressistir a la compra d'una camisa de tai txi amb el brodat d'un drac preciós al Mercat de la seda de Beijing. Tot sigui pel "Chi" ;-)))

Així de preciosa...

Lhasa

Que em diguin "marraneta" o que no m'integro...

... però el 22 d'agost, no em vaig dutxar a l'estil tibetà

Haviem aconseguit els permís necessari, i després d'una hora i mitja de vol des de Shengdu, arribarem il.lusionats, al nostre desitjat destí: Lhasa, la capital del Tibet.
Un sol radiant ens va rebre a l'aeroport i el cel, d'un blau que mai havien vist els meus ulls, em feia sentir que aquell era un lloc molt especial.
Com esportistes constants i persistents, no ens acabavem de creure el llastimós estat físic, que ens va generar el "mal d'altura" en pocs minuts.
Després de caminar quatre passes, una forta pressió al cap ens deixà en un estat d'ennuvolament dens i carregós, un desagradable formigueig ens rosegava els dits dels peus, la respiració fatigosa i mancada d'oxígen, ens feia molt difícil suportar el pès de les motxilles, i els batecs massa accelerats del cor ens obligaven a frenar constantment les nostres passes.
Mancats d'hotel, doncs des de Shengdu no ens vàren permetre fer cap reserva, començà una gairebé inconscient recerca, per carrers plens a vessar.
Cap dels 4 ó 5 hotels que trobarem amb habitacions lliures, disposava de dutxa o w.c dins la cambra i, esgotats com estavem, decidirem parar de buscar i quedar-nos al darrer vist, acceptant el bany comunitari que ens oferien. Necessitavem recuperar les nostres esmicolades forces.
Els primers raigs de llum i el so d'una suau pluja, ens despertaren l'endemà, palpant encara els durs efectes de l'alçada. Vaig pensar que una bona dutxa em faria sentir com nova i, amb els estris de neteja i la tovallola a la mà, vaig atravessar el gèlid passadís a la intempèrie, enriolant-me jo sola, al sentir com la pluja em començava a fer un pre-rentat.
Quatre parets mal enrajolades, conformaven el que semblava ser la meva sala de bany i la fresqueta del matí em va fer entrar, sense pensar-m'ho massa.
Un cop dins, a l'obrir una de les portes del que suposava eren les dutxes, vaig tenir clar que alguna cosa no anava bé, doncs allí només hi havia un dels meus ja familiars foradets xinesos arran de terra, per abocar-hi les necessitats.
Analitzant bé l'estança, vaig veure-ho tot clar: d'aquell bidó vert i rovellat, amb l'ajuda de la galleda, era d'on tenia que extreure l'aigua que m'havia de deixar com nova, llençant-me-la al damunt... Ai la mare!
Distreta, cercant un espai inexistent on deixar els meus estris, respirant a fons i fent el cor fort per encetar la feina, no vaig adonar-me'n de l'aparició sobtada d'un parell de tibetanes somrients, que prestes i disposades, començaren a llençar galledades de aigua gelada per tot arreu. Parets, rajoles, portes, forats, miralls, tot era un bon objectiu a netejar, inclosa jo, clar, que per no quedar xopa i congeladeta, vaig sortir "cames ajudeu-me"!, decidint que em faria un segon suau rentat sota la pluja de Lhasa, abans que passar pel suplici de la galleda tibetana.
L'endemà, trobarem un hotel amb bany dins l'habitació i la ciutat ens va semblar encara més preciosa...

Espurnes de contrast...

L'últim 3 G: 6689. 2 càmares digitals integrades, videoconferència,...

Fu - Fu

Fa uns anys que conec el caràcter "Fu" i, fins i tot, en tinc un de penjadet a casa, una petita cal.ligrafia preciosa, regal d'un amic que coneixia les meves debilitats pel món xinès.
El "Fu", un clàssic a Xina, que simbolitza la Felicitat i la Prosperitat, s'ha utilitzat des de l'antiguitat en els espais, tan exteriors com interiors, per atraure la Benaurança i la Bona Sort.
Un dia d'aquest agost que vaig dinar a l'habitació de matrimoni d'una família xinesa, em va sobtar veure'l penjat a l'inrevès, a la porta d'entrada de l'estança.
De moment, em va fer una sensació estranya, però vaig pensar que, potser els petits trapelletes que voltaven per la casa o una corrent d'aire l'haurien capgirat i no vaig deixar que em punyissin masses cabòries de com els hi anirien les coses a la parella amb la felicitat tan de "cap per avall".
Passaven els dies i vaig anar observant com la majoria dels "Fu" que veia, sempre eren exposats al revés i, encuriosida com estava, finalment vaig trobar qui em va treure del dubte d'aquest misteriós capgirament.
Em va explicar que el "Fu", representat a l'inrevés, té el significat de "venir, de caure" i els dos caràcters es pronuncien exactament igual.
Ho interpreten com que "la Felicitat caigui ací" i, per això, a les llars, botigues, restaurants, etc, el col.loquen gairebé sempre capgirat per donar força a la idea que Felicitat i Prosperitat "caiguin" allí.
Avui ho he recordat i m'ha fet gràcia girar el meu...

Ací en teniu un parell i, capgirat o no... Molta sort!!

Mister Shengdu 2005

;-)))

La teixidora de capells de flors

T eixidora de bells capells
E fluvi de suaus fragàncies
N eulida pel pas del temps
D estil.laves gotes de vida
R egalimaves dolçor pels ulls
E manaves forjada saviesa
S eda brodada lluïes al cor
A caronares la meva ànima

... Em va emocionar la teva tendresa. Quan sigui iaiona, m'agradaria gaudir d'un somriure com el teu.

Kêkôukêlè...

Em fan molta gràcia, les transcripcions fonètiques que creen a la Xina per alguns productes occidentals.

A que té xispeta aquesta? ;-)))

I perquè no dir-ho avui que és la Diada: El so de la "e" és com el de la nostra "e" oberta, així que quan demanen la coneguda beguda, sona català, català!

El guarda

Dia darrera dia, se'l podia observar ben atent a les figures dels estudiants residents. El gring de les seves claus, gairebé instantàni a la nostra aparició davant la reixa, assenyalava que ens havia vist i que la porta de la residència universitària s'obriria en pocs segons...
No podria definir la seva edat, però no faria massa que havia deixat de córrer pels carrers darrera algún ratolí atemorit o de jugar amb els seus grills cridaners.
Me'l mirava i era fàcil imaginar la seva mare amb una llagrimeta d'emoció als ulls, veient-lo el dia que va estrenar l'elegant uniforme de la Sichuan Normal University, que el convertia en tot un homenet prest a guanyar els primers iuans per la família.
Des del primer moment, ens va sobtar a tots, la seva extrema seriositat. Immutable en el gest, es feia inabastable qualsevol resposta a les nostres cantarines salutacions, "Ni hâo","Zaijién" o "Xiexié", en un intent d'apropar-nos-hi, d'agrair-li la seva feina.
Els primers dies, es feia difícil comprendre la seva actitud i, diria, que més d'un, s'imaginava una lleu empenteta quan se'l veia descansar, ajupit, a la gatzoneta, com tot bon xinès, davant l'estany de l'entrada.
A mida que passaven els dies, tot i la seva inexpressivitat, vàrem saber apreciar com els seus ulls brillaven especialment; era una mirada neta i semblava en alguns moments sostenir una lluita per conservar aquella inalterabilitat.
Ens preguntavem si els seus superiors li tindrien prohibit parlar o expressar, si les normes li impedien fer amistança amb els estrangers per evitar infraccions i, un dia, comentant-ho amb un dels seus caps, va explicar que ningú li prohibia, però que ell ens veia a nosaltres com a persones molt superiors, estrangers amb estudis amb qui mai tindria el dret a parlar... Era això, quin greu! Em vaig sentir malament per haver-me cregut amb el dret a que em somrigués.
Se'ns havia encongit una mica el cor i crec que intentarem donar-li més tendresa des d'aquell dia. Més d'un de nosaltres, gaudirem d'un dels seus preciosos somriures abans de marxar de Shengdú...

(Fotografia dedicada a tots els que aquests dies us queixeu quan us poso en aquesta posició un trist minutet.
Els xinesos s'hi passen hores! Se'ls pot observar arreu: esperant l'autobús, parlant relaxadament al replà del veïnat, fent cua als mercats, jugant a cartes, repartint la paga,.. Afirmen que és una de les millors postures per prevenir el mal d'esquena i l'artritis de cadera.
Si us sembla allargarem uns minuts més la propera classe. ;-))))))

Una classe magistral abans de sopar...

Embadalida, intentant desxifrar els caràcters xinesos de supervivència gastronòmica acumulats a la meva llibreta, no els vaig sentir apropar-se fins que els seus nassets, gairebé aterraven sobre els atapeïts fulls...
Trapelletes encuriosits pel que estaria llegint i xiuxiuejant la rossa occidental asseguda a l'escala del seu territori de jocs i entremaliadures, silenciosament, enmig de la foscor que els encobria, havien anat relliscant pels graons fins restar plantats al meu costat, amb un somriure del tot encomanadís.
Va ser una estoneta deliciosa! En pocs segons, ens capbussarem els tres dins d'una lliçó de xinès que no oblidaré mai. Jo llegia, i ells, dolçament, amb una paciència sorprenent per la seva curta edat, corregien cada una de les meves trepitjades lectures, encoratjant-me amb xisclets d'entusiasme, quan els meus tons els semblaven un xic intel.ligibles.
Wang, el que recolza les manetes a la carona, no sé si confiava massa que, després de l'acurada lliçó que estava rebent, aconseguiria fer-me entendre al restaurant quan demanés el Suànxiäng niúròu...

Em sento privilegiada...

"Deixa que el teu treball i el teu oci, siguin la mateixa cosa".
Lao Tse

...avui he tornat a la feina

Un dels meus angelets xinesos...

Una de les amigues del viatge em preguntava avui: "quants nens has fotografiat finalment aquests dies?"
La veritat és que encara no els he comptat però en són moltíssims! Amb una mirada o un somriure em tenien el cor robat...
Aquest, ni em va mirar, però em va captivar, era preciós! Em provoca una tendresa especial i em fa somriure cada cop que me'l miro.
A poques passes de la mare caminava una xiqueta que no passaria dels 7 anyets...
Era una imatge encisadora tot i que no m'hi vaig apropar massa, per si l'angelet es decidia a disparar :-)))

Ben segur aquests dos fills són el resultat de les noves lleis vigents des de l'any passat, que autoritzen a les parelles urbanes a tenir, en teoria, un segon fill amb més de 5 anys de diferència respecte al primer, sempre i quan la parella siguin fills únics.
Els demògrafs xinesos reconeixen que sense l'intervenció del govern a la política de control de natalitat, avui en dia hi hauria 1.500 mil.lions de xinesos i no els 1.300 actuals. Creuen que un relaxament en aquest control significaria que cada ciutat ocuparia cada vegada més terres cultivables i es faria molt, molt complicat alimentar a la població.
Xina, però, té davant un dilema. Amb la caiguda de la tasa de natalitat, la societat envelleix. Creuen que confiar en l'intens creixement econòmic és un error, ja que el país envelleix més ràpidament que no pas s'enriqueix i s'enfronten a la pregunta de qui s'ocuparà dels jubilats...

Huáng Lóng Xï

El dia que visitarem l'antic poble de Huáng Lóng Xï, a la província de Sichuan, ens miraven tant que vàrem fer un intent d'esborrar una mica la nostra occidentalitat.
Em sembla que no aconseguirem enganyar-los però vàrem riure tant...

Serena i feliç, he obert els ulls...

"És bo viure, encara és millor somniar i el millor de tot és despertar"
Antonio Machado


Què agradable la sensació de despertar-me al meu llitet sabadellenc, amb la llum del primer raig de sol que entrava per la finestra, després de les gairebé 20 hores de viatge de retorn des del meu somni xinès!
Un mes realment preciós com a balanç!

Avui, des de la meva apreciada realitat, sé que tot el pòsit d'allò viscut es farà present en molts instants dels meus dies.
Abans de marxar, tenia clar que no volia un viatge d'esgotadores rutes i visites programades i, afortunadament, així ha estat, podent gaudir del que més em cridava de Xina: la gent i el seu dia a dia.
Des del campus universitari ens va ser fàcil ser acceptats i tenir accés a la forma de viure xinesa. Ens hem mogut pels seus espais quotidians, hem compartir les seves costums, les seves afeccions, la seva forma d'entendre la vida.
M'he impregnat de moments, de sensacions i sé que no podré oblidar molts dels instants viscuts, que per senzills, autèntics i sincers t'eixamplaven el cor.
Sempre recordaré el dinar a la casa d'una família xinesa, que per subsistir oferia menjar als estudiants que passàvem davant el seu portal. Aquell dia tenien el menjador plè, i com ens tenien estima, sense pensar-ho un moment, ens van netejar la tauleta de nit de l'habitació matrimonial i menjarem una delícia de fideus al costat del llit, envoltats dels seus objectes més íntims i personals, observats pel retrat nupcial penjat en una de les humils parets de l'estança.
En molts moments del viatge, sobretot al Tibet, he sentit que realment és injust quan a vegades no valorem el que tenim ací, quan ens enredem mentalment per coses insignificants, quan ens donem malviure per futileses.
M'ha arribat directe al cor la brillantor especial i màgica dels ulls d'infants, que no tenen ni una engruna del que posseeixen els nens occidentals d'ací, m'he amarat dels seus somriures acaronadors que feien fluir instantàniament els meus cap a ells, generant una tendresa que sempre guardaré com el millor regal que me'n porto de la Xina.

Avui em sento feliç d'haver despertat del meu somni i ser altra vegada a la meva privilegiada i preada realitat, entre els meus estimats.
Em conec i sé que seguiré somniant i no només quan dormi. Com Allan Poe, crec que aquells que somniem de dia som conscients de moltes coses que se'ls hi escapen als que somnien només de nit, així que m'haureu de seguir aguantant amb les meves engrunetes de somnis.