Paciència...

tolerància, resistència, fortitud, endurança, fortesa, fermesa, persistència,

al tai txí, a la vida...

Un rotllo?

Avui, m'ha vingut a la memòria, la controvèrsia que va desencadenar fa uns anys a la secció d'opinions dels lectors d'un diari, una carta on el signant afirmava que el paper de wàter s'havia de col.locar de forma que s'estirés per davant i mai per darrera.
L'escrit, va generar durant molt de temps, opinions, originals i ben argumentades vers les dues possibles opcions de col.locació del rotlle de cel•lulosa, a la paret del nostre lavabo.
Força temps vaig anar provant les dues posicions quan feia la reposició, però mai vaig veure massa clar si una oferia més avantatges que l'altra.

M'ha fet gràcia la solució adoptada per l'autor de la fotografia, que com a alguns ens passa, li deu tocar sempre a ell realitzar la substitució del paper. Molt probablement, és un d'aquells que es troba ja assegut a l'excusat acabant la feina i descobreix amb desesperació el rotllet de cartró marrò pelat, sense ni una fina capa de paper blanc.
Em sembla vàlida la idea de la imatge, per allargar una mica el plaç de la tediosa reposició per part d'aquells, que a diferència de la resta de la família, sabem que el paper no neix ni es reprodueix allí a la paret, com per art de màgia.

La tindré en ment quan faci alguna reformeta... Ara, estic segura que sempre hi haurà un dels dos soports, lluint el rotllet de cartró marró! ;-))

Les pors

Avui he sentit com n'és d'important, no deixar que les pors
tanquin les portes al que desitja el cor...

Tot i la llum de la lluna...

... és difícil definir un camí.

La nit, per un camí indefinit,
camina sense brogit...

La imaginació

"En els moments de crisi, només la imaginació
és més important que el coneixement"
Albert Einstein

Narra una antiga llegenda, que un home molt virtuós fou injustament acusat de l'assassinat d'una dona.
En realitat, el veritable autor, era una persona molt influent al regne i per això, des del primer moment es cercà una víctima per encobrir al culpable.
El pobre home fou portat a judici, sabent que no tindria cap oportunitat d'escapar al terrible veredicte, la forca!
El jutge, també comprat pel poder, va tractar que l'acte semblés totalment just.
Digué a l'imputat: "Coneixent la teva fama d'home just, devot de Déu, deixarem a les mans d'Ell el teu destí; escriurem en dos papers separats les paraules "culpable" i "innocent". Tu n'escolliràs un i serà la mà de Déu la que decideixi el teu destí".
Suposadament, el mal funcionari havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda, CULPABLE.
L'inculpat, encara sense conèixer els detalls, se n'adonava que tot seria una trampa per atribuir-li la mort de la dona.
El jutge allargà la mà amb els dos papers doblegats. El pobre reu respirà profundament, restà uns segons amb els ulls tancats i quan la sala començava a impacientar-se, va obrir els ulls i, amb un estrany somriure, agafà un dels papers, se'l posà a la boca i se l'empassà, dient: "Sé que el Senyor és just i vull portar la seva justícia dins meu".
Sorpresos, els presents li van retreure iradament: "Però... què has fet? I ara, com sabrem el veredicte?"
"És molt senzill", va respondre l'home. "Si llegim el paper que queda, sabrem què deia el que m'he engolit".
Amb frustració i ràbia continguda, al llegir "Culpable" al paper que quedava a la mà del jutge, varen tenir que alliberar-lo i mai més fou molestat.

Conclusió: Siguem creatius, quan tot sembli perdut o difícil, utilitzem la imaginació!

Colors de vida

Has viscut dies durs,
nits fosques, sense claror.
Avui, la teva veu encoratjada
m'ha dibuixat colors d'esperança,
colors impregnats de la llum
d'una Aurora que torna,
més plena de vida que mai.

Tot és començar...

"Un viatge del mil milles comença amb un pas"
"Un arbre corpulent neix d'una petita arrel"
"Un edifici de nou pisos, s'inicia amb un grapat de sorra"
Tao Te King

Una nova setmana...

i el mirall em diu que puc plantar cara a tot allò que es presenti. ;-)

Sud i nord, de cor a cor...

"La nostra llengua és el nostre transport"

Una joia preciosa, el cant d'aquests dos malalts d'amor pel seu país, per la seva llengua.
Com una flama cada segon del disc, una flama encesa per ajudar a que no s'apague la llum ni l'esperança del nostre país, un país tan petit que quan el sol se'n va a adormir mai no està prou segur d'haver-lo vist...

Que no s'apague la llum

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s'apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.
Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l'esperança.

Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.

No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.
És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.

Vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.

Qui m'ho havia de dir...

Si a la meva infantesa algú m'hagués jurat que acabaria jugant amb números, apassionant-me amb ells, li hauria dit que polís bé la bola de vidre que d'altra manera no es guanyaria massa bé la vida.

Des de ben xiqueta, lletrejava tot el que se'm creuava pel davant (bé xica, xica crec que no he sigut mai, ja que fins i tot el capellà amic de la família que em batejà, els hi digué als pares que m'assemblava a la Mari Sampere i tindria força feina per trobar parelles a la meva mida).
La meva estimada iaia Maria, a la que enyoro físicament, però sento amb mi, sempre comentava amb admiració càlida i entusiasta, la rapidesa i la xispeta de les meves lectures dels anuncis quan passejavem per Barcelona. Devorava amb delit les coleccions de llibres que ens compraven a casa, els llibres d'escola, però el tema dels numerets sempre el vaig tenir ben entravessat.
No he pogut oblidar mai aquelles antipàtiques classes de matemàtiques amb "l'hermana" Montserrat i com se'm feien infinitament insuportables les equacions, les derivades, els logaritmes, ufff!
Gràcies a aquella dona, però, vaig fer realitat el desig que tant em pessigollejava, d'alçar-li el vel a una monja, per veure què s'amagava sota aquelles grises teles. A l'enlairar el caperó, vaig comprovar amb certa estranyesa, que amb tant número acumulat no li sortia fum del cap i que un retalladet i blanc cabell cobria el seu intel.lecte.
Vaig verificar en breus segons, que tot i tenir certa edat, la dona gaudia de bones cames. Em feu córrer de valent amb les seves gambades, jo entonant un finet i poruc "ratón que te pilla el gato", tot voltejant trapellament la taula de ping-pong de la sala de jocs, per esquivar la seva plantofada i ella amenaçant-me amb un histèric "ja et tinccccccc"...

És vist que no podem dir "d'aquesta aigua no en beuré" i avui em somric veient l'escampall de números que tinc sobre la taula. Els hi començo a agafar un veritable apreci i tot em diu que me n'estic enamorant...

Avui li faig l'ullet al 7, a veure què em diu... ;-)

"Floretes"

Aquest matí, passava per davant d'un edifici en construcció al costat de casa i he hagut de reprimir el riure quan he sentit un dels treballadors dirigint-se efusivament a una noieta que no passaria dels 18 anyets amb un expressiu: "Nenaaa, tu amb tantes corves i jo sense frens!".

Potser perquè ja he passat a l'estació de les serenes flors de tardor, deixant enrera l'esclat de les vistoses flors primaverals, potser perquè valoro tot el que m'està regalant la vida en aquesta etapa de maduresa, avui pensava en aquelles coses que alguna vegada ens han dit, que hem dit i expressat als altres, res a veure amb aspectes de la bellesa física, que al rebre-les o regalar-les, ens han provocat sensacions i emocions especials, ens han fet somriure per dins.

"Perquè fas de l'oasi ombrívol
bassal d'humides rialles,
perquè allà on floreix la boira
reculls pètals de calma."

Qui no conserva alguna "floreta" emocional, delicada i tendra, en algún calaixó del cor, que no es marcirà mai, passin les primaveres que passin?

A vegades també al cor d'una flor natural, pot haver-hi un present "extra" que t'eixampla l'ànima. Se'm dibuixa un somriure al recordar l'angelet que vivia en aquesta preciosa orquídia de la imatge, que em regalaren el desembre passat.

Privilegis

Com pot aparéixer en un dia tanta roba d'una sola adolescent al cove de la roba bruta? -m'he preguntat, amb esgarrifança, al descórrer la cortina de l'eixida.

Evoco la imatge d'un cos doblegat davant una palangana
unes mans envellides fregant curosament teles gastades
concòrdia, conformitat al rostre
mirada plàcida i serena...

Miro la rentadora
l'assecadora...

els meus llavis dibuixen un somriure de gratitud

Poema

El full se'm divideix en dos espais:
l'un es dibuixa, negre, amb el poema;
l'altre, el blanc que l'envolta, contrast, marc,
se'n separa i, alhora, l'embolcalla,
i en tots dos viu la unió que els fa existir:
pel negre viu el blanc, i el blanc pel negre,
i l'àmbit dels dos junts és un de sol.

Tu i jo no som res més que la pintura
que el contrast ha estampat en aquest full.

Josep Mª Ripoll (Poema d'amor. Dels Marges)

El brau

A la Xina central, hi havia un enorme brau que calia traslladar a una altra granja i un nombrós grup d'homes, l'havien lligat amb cordes, provant infructuosament d'arrossegar-lo.
Rondava per allí un jove, que observant els inútils esforços i les llastimoses queixes que proferien, s'hi apropà i els va dir que ell podia portar fàcilment l'animal a l'altra granja si el deixaven actuar a la seva manera.
Els homes es posaren a riure sorollosament, mofant-se de l'irreflexiu adolescent, però com havien esgotat les estratègies per bellugar la bèstia, decidiren que el vailet ho intentés, pensant que si més no, l'escena els permetria divertir-se una bona estona.
El noi, sense perdre la serenitat en cap moment per les burles dels homes, va començar la tasca.
Després de comprovar atentament la fermesa de les cordes que immobilitzaven l'animal, va passar amb agilitat, una anella de metall pel nas del brau. Lligà un tros de corda a l'anella, desfent les que empresonaven la bèstia i estirant suament l'altre extrem de la soga, traginà sense cap resistència el brau fins l'altra granja.

Davant l'atònit grup, el noi reemprengué el seu camí, convençut un dia més que el secret de la veritable força, no resideix en la força bruta, sino en l'aplicació intel.ligent de la força suau.

Els clàssics del Tai txi diuen:
"L'art del tai txi consisteix en utilitzar la ment i no usar la força".
Ment serena i centrada, senzillesa i tècnica correctament aplicada, poden substituir sens dubte la força muscular.

Una ment en calma, assossegada, descobreix la solució adequada davant qualsevol conflicte, troba el rumb enmig de qualsevol tempesta.