Em trobava asseguda a la sala d'un hospital, quan dos joves metges s'han aturat a pocs metres de la meva cadira.
Pel registre i l'expressivitat brindada a la conversa, m'ha semblat, que lluny de desitjar intimitat, m'estaven demanant a crits que els escoltés, que els admirés per les grandeses que departien. Amb la improvitzada representació que m'han regalat, m’han fet somriure una bona estoneta per dins.
A cada magnat mot que deixava anar l'un, el company semblava necessitar demostrar-li que allò ja ho sabia sobradament, que a més a més, ell gaudia de molta més informació, de millors fonts, que aquell aspecte el tenia més que superat, que aquelles tècniques ja havien passat a la història, que segons la seva àmplia experiència, que, que, que…
En fi, en pocs minuts, el “Jo” omnipotent ha omplert a vessar tot l’espai de la sala…
Quan ha acabat el que m'ha semblat un primer acte de la representació, que segur continuarà en una propera trobada dels dos personatges, m’he quedat reflexionant sobre "l'obra" que m'han ofert, sobre aquesta actitud un xic envanida i reblerta que molt sovint adoptem els humans a l'escenari de la Vida.
En contra d’enriquir-nos, aquesta positura ens tanca, ens bloqueja, impossibilitant que ens impregnin noves espurnes de coneixement que ens poden fer créixer, negant-nos, moltes vegades, la possibilitat de rebre petites o grans joies de qui sen's apropa, de qui tenim davant.
He recordat una antiga i coneguda història oriental d’una tassa de te…
Dia a dia, un gran nombre de gent s’acostava al jardí de Nan-in, un ancià Mestre japonès, per escoltar les seves sàvies paraules.
Un famós guerrer, encuriosit per tanta afluència, decidí visitar-lo, anunciant-se al Mestre amb antel.lació, fent-li saber que no disposava de molt temps, degut a les seves importants tasques.
A l’arribar, va saludar al Mestre, exposant-li una immensa llista de títols, coneixements, mèrits i distincions, obtinguts despres de durs anys d’estudi i sacrificis.
Un cop finalitzada l'extensa i acurada presentació, va demanar-li amb un to greu i orgullós que li expliqués què era el Zen.
Nan-in, amb serenitat i el rostre immutable, li va oferir com a resposta, una tassa de te. Mirant-li els ulls, començà a servir la beguda amb tota la calma del món i tot i que la tassa del guerrer era ja plena a vessar, el Mestre continuà.
El guerrer, veient que el te sobreeixia, sorprès per la poca destresa de l'anfitrió, no va poder contenir-se i li exclamà:
- Però no se n’adona que la tassa ja és completament plena? No hi cap ni una gota més de te!
- Com aquesta tassa, - va respondre Nan-in sense perdre ni un instant l'aplom del seu rostre ni el seu dolç somriure -, vostè és ple de les seves opinions, dels seus coneixements. Com podria mostrar-li el que és el camí del Zen, com pot aprendre quelcom més si abans no buida la seva tassa?
- A menys que la seva tassa es buidi, vostè no podrà incorporar ni una gota més.
Encongit, davant la lliçó que acabava de rebre, el visitant s’aixecà i amb una respectuosa salutació al Mestre i se n'anà sense dir paraula.
