Maite Fruitós 12:00 p. m.
15 espurnes compartides
Tot i que pugui semblar que el diumenge me les "estava tenint" amb un noi xinès, el cert és que estavem ben relaxats fent Tui shou, un component molt important del Tai txí.
El Tui shou o "Mans que empenyen", no es tracta en absolut d'un combat o d'un afrontament, sino d'una pràctica d'escolta i de subtilitat per percebre el "Chi", i un dels seus objectius bàsics, és aconseguir ting chin o l'energia de saber escoltar.
Amb més freqüència, però, de la que seria desitjable, es malenten aquesta disciplina, i és fàcil trobar més d'un "oponent" que et vol demostrar enferrissadament la seva "gran força", o algú que, rígidament, només lluita per llençar-te a terra.
Tan sols a través de l'escolta, del ting chin, descobrirem l'essència del Tui shou, copsant la distinció entre "buit" i "ple" i aconseguint entendre, mitjançant el nostre cos, la complementarietat del yin i el yang.
Exercitant Tui shou, sabrem valorar si el nostre cos està totalment relaxat, si mantenim el nostre "centre", l'equilibri i si la nostra base és ferma i estem ben arrelats a la terra. Amb un treball correcte, percebrem si els nostres moviments gaudeixen d'harmonia i flueixen amb els de l'oponent o, contràriament, són rígids i durs.
Concebeixo el Tui Shou com un tipus de "comunicació", com la conversa entre dues energies. Penso, que ens fa més conscients, donant-nos una excel.lent comprensió del nostre cos, alhora que ens ofereix una meravellosa eina per entendre i acceptar la nostra interacció social, el nostre comportament amb qui ens relacionem.
També a la vida, hem de respectar la premisa d'aquest saber escoltar, entendre que l'harmonia entre les persones, l'assolim amb l'equilibri entre el donar i el rebre, entre el cedir i l'avançar. Com al Tui shou, a la vida ens és fàcil perdre el "centre", la confiança, l'equilibri,.. a favor de les lluites de poder i de domini.
Per què no utilitzar la fluïdesa, la flexibilitat, la suavitat, la confiança,.. amb els altres i no el poder destructor de la força bruta i de la rigidesa?
Observant els principis del Tui shou, podem captar, com també a la vida, tot flueix molt millor si ens comuniquem sense la por a ser derrotats, a la força del destí o de l'altre, quan concebim que relacionar-nos, és contactar i compartir i no tant dominar...
Dissolvent rigideses, essent més subtils, atenent i deixant que sorgeixi naturalment la nostra creativitat, gaudim de més claredat, no hi ha lloc ni per la confusió ni pels dubtes i es manifesta tota la nostra nostra força interna.
... I acabàrem rient :-))
Maite Fruitós 1:05 p. m.
22 espurnes compartides
Eixint de l'espiral de la ment, llegim amb més claretat el nostre present, palpem els instants, que efímers juguen a esmunyir-se.
Atenuant la sinuositat que traça, emergiran magmes de paraules precises, símbols explícits, per harmonitzar els acords del nostre pèndul, sempre oscil.lant.
Maite Fruitós 4:00 p. m.
13 espurnes compartides
Cada dia m'agrada més jugar a descobrir la part de bellesa d'aquelles coses, que d'entrada, em semblen lletges o fins i tot desplaents.
Sempre es desamaga alguna característica que no havia valorat i que l'embelleix. Em reafirma que tot depen dels ulls amb què mirem les coses; en tot hi ha beutat i poesia si enfoquem bé la mirada.
Avui, escoltant "Cita con Angeles", de Silvio Rodríguez, hi he pensat, i recordava el somriure que em va dibuixar aquesta cançó, la primera vegada que la vaig sentir.
Dues criatures del regne animal, convertides en bells amants, dos humans, invertebrats per la tendresa i la passió...
Maite Fruitós 1:00 a. m.
13 espurnes compartides
Aquest, no és un dels meus "cuentus xinus", tot i que bé podria emplaçar-se al Mar Groc o a les illes de Hainam, a la Xina. Avui, m'ha vingut de gust submergir-me a les profunditats del nostre preciós Mediterrani.
Va néixer un setze d'abril ...
El pessigolleig de la fina arena bressolant-la i la blanor de l'aigua acaronant el seu cos, la feren conscient d'on es trobava. Enfocà tots els sentits, i el primer que va percebre fou una petita i silenciosa cargolina blanca al seu costat.
Examinant amatent l'entorn, en un no res, va descobrir un univers immens, format per milers d'espècies virolades, de formes dissemblants que anaven i venien, movent-se enèrgicament, circulant en diferents direccions.
Com anhelava dansar com aquells éssers, gronxada per les aigües! Mirant enlaire, es delia per veure d'aprop els raigs de sol juganers que dibuixaven fascinadores espurnes on semblava iniciar-se un altre món. Desitjava tant pujar allí algun dia i emmirallar-se en aquell espill misteriós...
El fons del seu oceà gaudia d'una intensa activitat i li calgueren pocs anys, per comprovar que allí no hi regnava ni la calma ni l'harmonia que li havia semblat percebre a primer cop d'ull.
L'afligien alguns comportaments, la colpia veure com es devoraven uns als altres; es produïen cruentes lluites de poder, subsistint el més fort, el més dur, qui millor sabia protegir-se, i dia a dia, va anar amarant-se d'una emoció anomenada "tristesa"...
Es mirava sovint la cargolina, per conéixer més de sí mateixa, afirmant-se, que d'alguna manera, tenia sort: la closca era una gran protecció que l'aillaria de qualsevol perill. No podrien ferir-la ni seria tan fàcilment destruïda com aquells peixets de cos fràgil que s'exposaven imprudentment als altres, sense cuirassa.
Copsant però, fins quin punt la podien lacerar algunes d'aquelles criatures que compartien el seu món si es movia massa, començà a sentir por, molta por... i totes les il.lusions de dansar, de compartir, de cercar nous móns, es van transmutar en la ferma decisió de restar passiva sobre el jaç de sorra.
Visquè uns anys d'immobilitat, d'inacció, allí anclada, segura i emparada, però infeliç i melangiosa per tots aquells somnis que havia deixat enrera...
Un estiu, enlluernada pels raigs de sol que li arribaven, es rebel.là, dient-se que ja n'hi havia prou d'aquella lenta agonia. Quedar-se allí quieta era morir, i ella, el que volia... era viure!
Escoltant dins seu, sentí un renovat desig d'aprendre noves danses, de conèixer altres territoris, altres éssers, d'escoltar el so màgic de la música i entonar belles cançons, i tot això, només ho podria aconseguir, arriscant-se a perdre's, a ser ferida, a caure, a enfonsar-se...
Un matí de juliol, amb un bes, va despedir-se de la cargolina que l'havia vist néixer i agafà embranzida, sentint el seu cos lleuger, impulsat per la fluïdesa de les aigües. Es dirigí amb levitat amunt, protegida i guiada pels reflexes del sol que guspirejaven ballarins, assenyalant-li el camí.
Quan arribà a la superfície, descobrí fascinada, la seva imatge al nítid mirall. Descuclà els ulls al màxim per veure que no era fruit de la fantasia el que hi veia reflectit: no era una cargolina com havia cregut tants anys!, mai no s'havia mirat ella mateixa i, en realitat, era una preciosa estrella de mar!
Des d'aquell dia, ha traspassat una i altra vegada el seu estimat "Mirall" per explorar noves aigües, per deixar la seva petjada sobre altres sorres que la conviden a trobar-se com a casa i a somriure.
Ara que s'ha sentit més viva i més segura que mai, per ella mateixa, sense closques ni dependències que l'empresonin, sap que no vol altra cosa...
Ha après, que a vegades es gronxarà dolçament al cim de l'onada i a voltes, li tocarà resistir amb fermesa el pes de l'energia densa de la part més baixa; enten que ambdues polaritats són inherents a la vida i el que veritablement sap el seu cor, és que estima amb força aquesta nova Vida.
Els pescadors del lloc, expliquen que al fons del mar, des d'aquell estiu, es pot escoltar el xiuxiueig d'una cançoneta de bressol que es canta a les estrelles quan neixen, perquè no es confonguin, creient-se cargolines:
"I arribà un estiu en què una cargolina
que reposava al fons de l'arena, recordà que
realment era una preciosa estrella de mar.
Resorgí amb força, alçant-se en cada onada,
absorbint amb deler tota la bellesa,
la tendresa i l'amor,
que li volia oferir la vida..."
Maite Fruitós 1:01 a. m.
7 espurnes compartides
S'anunciava un estiu xafogós i les tisores de Li Bo retallaven pacientment les fulles dels seus preciats bonsais. Era una tasca imprescindible per equilibrar l'absorció de l'aigua i la transpiració, davant les extremes temperatures que s'esperaven.
De tant en tant, des d'aquell raconet del seu jardí, els seus ulls s'allunyaven fins la finestra de la cuina de la casa, amb l'esperança de no creuar-se altra vegada amb la figura d'ella...
L'afligia contemplar el rostre empal.lidit de Li Mei, la seva jove filla, i ara, un cop més, la distingia allí, asseguda, immòbil i passiva, amb la mirada perduda i esmorteïda. L'amoïnava com consumia els dies infructuosament, abandonada al desànim, amb una impenetrable cuirassa emocional que la tancava a qualsevol nova il.lusió.
Era conscient que la noia havia viscut experiències difícils de pair. En pocs anys, el destí li havia arrancat coses importants: una dolça mare a la que adorava; l'amat que marxà a la ciutat a treballar i a les poques setmanes l'havia escrit confessant que estimava una altra dona; aquella feina que tant anhelava, assignada per influències a algú molt menys preparat que ella,..
Dia rera dia, havia anat perdent la confiança en els altres i en ella mateixa. Vivia corsecada per una constant sensació de pèrdua, d'incapacitat per resoldre els problemes que se li presentaven. Quan en solucionava un, n'apareixia un altre que la feia sentir més feble i més dèbil.
Als vols del migdia, Li Bo, repassà un a un els bonsais, evaluant positivament el resultat de la feina feta. Guardà curosament les eines i entrà a la llar, directe a la cuina on Li Mei havia començat a netejar les verdures pel dinar.
La besà al front i, en silenci, es dirigí al fogar, encenent tres focs sobre els que col.locà tres petits pots amb aigua. Quan arrencaren el bull, llençà un grapat d'arrós, al primer, un parell d'ous, a l'altre i unes fulles de te blanc es submergiren al tercer.
Els tres recipients borbollaren una bona estona fins que els retirà del foc, sota l'encuriosit esguard de Li Mei. Solemnement, portà a la taula on feinejava la filla, l'arrós i els ous en uns bols i el te al mateix utensili on s'havia fet.
Sol.licità a la noia que toqués l'arròs i assenyalés com el percebia. Li Mei, accedí, prement-lo suaument amb els dits i com havia bullit molta estona, se li esmicolava. El definí com "tou, "feble".
Seguidament, li pregà que trenqués la closca d'un ou i notés com era la seva estructura. Ella el va descriure com "dur", "dens".
Finalment, animà a la jove, que poc entenia on volia anar a parar el seu pare, a que tastés el beuratge, i ella, l'obeí, assaborint l'aroma i el sabor d'aquell exquisit te d'agulles de plata.
Li Mei, li preguntà al pare què volia dir tot allò, quin significat tenia, i ell, somrient-li tendrement i amb la veu serena i temperada, li raonà:
- Fixa't, preciosa... els tres elements s'han enfrontat a la mateixa "adversitat": l'aigua bullint, però observa atentament com els tres han reaccionat de forma molt diferent.
- L'arròs, ha arribat a l'aigua fort i dur, però amb l'ebullició, s'ha transformat, com has definit tu, en un element tou, feble, gairebé esbocinant-se al contacte amb els teus dits.
- L'ou, ha entrat en contacte amb l'aigua, fràgil, fluid interiorment, tan sols protegit per la seva fràgil closca, i quan el líquid l'ha escaldat, s'ha tornat dur, dens, gairebé rígid.
- Observa bé la reacció del te: lluny d'alterar la seva pròpia estructura, després de romandre una estona bullint, ha canviat la composició de l'aigua, ha tret el millor de la seva essència, fonent-se amb l'element que l'acollia .
Tornà a somriure a la jove que el mirava atentament i proseguí, afirmant-li que les persones no ens allunyem massa d'aquestes reaccions. Li qüestionà a la filla:
- Com quin d'aquests elements creus que et comportes tu?
- Quan l'adversitat t'arriba, quan sents que la vida "escalda" com respons?, com ets?
- Ets com l'arròs i davant les experiències adverses, tot i que la teva essència original era forta i ferma, et tornes dèbil, fràgil i t'esmicoles per dins?
- O potser reacciones com l'ou, i havent nascut amb un cor molt tendre i un esperit fluid, davant l'infortuni, vas deixant que la teva essència es torni dura i rígida, que la teva energia esdevingui densa i pesada?
- No seria desitjable actuar com aquest te blanc i davant l'adversitat aconseguir treure el millor de la nostra essència? No seria més positiu fluir amb el que ens acosta la vida, acceptant-ho i transformar les experiències, en coneixement, sense endurir-nos ni afeblir-nos, enriquint amb la nostra inalterabilitat i serenitat tot el nostre univers?
...
Maite Fruitós 10:00 a. m.
17 espurnes compartides
Maite Fruitós 2:00 a. m.
10 espurnes compartides
Maite Fruitós 1:00 p. m.
11 espurnes compartides
El jove Wang, llegí el caràcter "Paciència", acurosament cal.ligrafiat a la tapa d'aquella caixeta que li acabava de donar la seva mare.
Era un llegat de Mei Yan, l'àvia estimada, que feia unes hores havia mor serenament, acompanyada dels seus éssers estimats, al mateix llit on havia nascut gairebé cent hiverns abans.
Wang, obrí amb il.lusió la capseta vermella, llegint el breu poema, escrit en un paper d'arròs, que protegia el que semblaven unes petites llavors:
"El seu esperit pacient
en bambú es converteix.
Un bambú que creix i creix..."
Contemplà amatent les granes acotxades sobre un niu de cotó; n'agafa un grapat, acaronant-les amb els dits, sentint un agradable pessigolleix al fer-les rodolar sobre el palmell de la mà.
L'àvia era una dona sàvia. Recordava quàntes coses havia après amb ella i no dubtava que alguna lliçó important li volia transmetre amb aquell regal.
Tornà a cobrir amb cura les llavors, tancà la capsa, i amb un somriure als llavis, la besà, donant gràcies des del cor a l'àvia.
El sol de març bressolava la primavera i Wang es dirigí al raconet de l'era que havia decidit acolliria les llavors. Amb solemnitat, les feu desaparèixer una a una, sota la terra humida.
Des d'aleshores, no deixà d'acudir-hi cap dia. Les regava, les adobava, observava amb atenció cada mil.límetre de l'espai sembrat, intentant descobrir algun petit indici de naixement.
S'adormiren l'estiu, la tardor, l'hivern i arribà una nova primavera... les llavors seguien sense donar cap senyal de vida.
Passaren anys infructuosos. A voltes l'envaïen dubtes de si les llavors eren o no fèrtils, però no deixà de vigilar-les amorosament ni un sol dia, sentint-se connectat a l'essència de l'àvia.
Apuntava la setena primavera i, com cada matí, el jove s'apropà al terreny sembrat. No creia el que veien els seus ulls! La terra s'havia obert i exhibia petites tijes de bambú!
No podia deixar de mirar-les, s'hi passà hores contemplant-les i, minut rera minut, les plantes semblaven alçar-se màgicament... En només sis setmanes els seus bambús van créixer... més de trenta metres!
Dies més tard, va saber que el bambú és pren set anys per créixer i sis setmanes per desenvolupar-se. Durant aquells set anys d'aparent inactivitat, va generant un complex sistema d'arrels que permeten suportar el creixement que ve després.
Cada cop que mirava els bambús, percebia l'àvia aprop i li agradava meditar al seu esguard. Ella, se sentiria tan feliç al veure l'esperit pacient que havia desenvolupat el seu net...
Consciencià les nombroses vegades que a la vida, volem trobar solucions ràpides, triomfs precipitats, sense entendre que l'èxit és resultat del creixement interior i que aquest, sovint demana temps.
Reflexionà, al recordar els dies de desànim davant les aparentment infèrtils llavors, sobre aquells que aspiren a resultats a curt termini i com abandonen sobtadament, moltes vegades, just quan ja estaven a punt de conquerir la meta.
Va prometre's recordar sempre el cicle de maduració del bambú i no llençar la tovallola si no veia el resultat esperat a curt plaç, com en el conreu pel que havia lluitat durant set anys.
Mai no oblidaria que si està passant alguna cosa al nostre interior, sense manifestar-se externament, ben segur estem creixent i madurant per dins i amb el temps, somriurem al veure'n els fruits.
Ahir dissabte, vaig tenir curs. En acabar, la professora ens va regalar un missatge personal als assistents. Vaig somriure'm d'allò que a voltes anomenem "casualitats". Em sonava tant al conte que havia escrit unes hores abans...
Deia el següent:
"Per transformar un somni en realitat, hauràs de ser perseverant i fer tot allò necessari per tal que succeeixi. Sigues perseverant i les coses succeiran"
Maite Fruitós 11:00 a. m.
25 espurnes compartides
-mail
