Tardor: l'estació del Metall

Segons la Medecina Tradicional Xinesa, amb l'arribada de la Tardor, entrem de ple a l'element Metall de la Natura.

Les seves teories afirmen, que en aquesta estació, els Pulmons i l'Intestí gros, alimentats per la Melsa i l'Estòmac, treballen al màxim. Regeix la sequetad en el clima i el color determinant és el blanc.

Època de recol.lectar els fruits; els pulmons i l'intestí governen la pell i el borrissol del cos; els mocs són el seu líquid orgànic. La porta de connexió amb l'exterior de l'organisme és el nas, i l'olfacte és el seu sentit. El sabor corresponent, és el picant.

L'emoció descompensadora i alhora simptomatològica de desequilibri, és la tristesa, i un estat de contínua melangia i pesar, deixen intestí i pulmons buits d'energia.

Algú sotmès continuament a estats d'aflicció, molt probablement desenvoluparà problemàtiques respiratòries, tos, alteracions a la pell o transtorns als budells.


Avui pensava, que a vegades, nosaltres mateixos ens posem límits on no n'hi ha. Sovint estem massa pendents de què opinen els altres de la nostra manera de ser, de com fem les coses, deixant d'apreciar la nostra llum pròpia, tot el veritable potencial que posseïm, desaprofitant així la nostra valua...

M'ha vingut de gust escriure un conte, jugant a integrar-hi els elements propis de l'estació de Metall...



Avançava la tardor a Nanjing, i després de molts dies de sequedat, una fina pluja amarava els carrers bordejats d'arçs i crisantems, que amb l'espireig de l'aigua, augmentaven la seva natural bellesa.

El rellotge del parc Xuanwu anunciava les 8 del matí, i la figura compungida de Li Weng, traçava passes insegures, com cercant una adreça poc definida. Aquell rostre jove, esblanqueït, lànguid, d'ulls apagats i enclotats, dibuixava la imatge de la més absoluta tristesa...

El jove, s'adreçava a la casa del vell mestre, Wan Chin'g, com li havia aconsellat la seva afligida mare, a la recerca d'una espurna d'alè que li retornès les ganes de viure.

Venerable mestre -va dir-li, tímidament quan arribà- No sé què em passa... Em sento insegur, res no em surt com desitjaria. Tothom es mofa de mi, acusant-me d'inútil, d'incapaç. Els amics em critiquen i no he aconseguit ni un sol dia que valorin res del que faig. Jo dic blanc i ells, negre. Em podria ajudar amb algun dels seus savis consells?

Mira jove - va respondre-li l'ancià- ara m'és impossible fer qualsevol cosa per tu... Ho sento, però no ets l'únic que té problemes en aquests moments. Pateixo una greu afecció pulmonar i he invertit tot el que tenia en els desperfectes ocasionats per les tempestes d'aquest estiu. No sé com passaré l'hivern si no aconsegueixo vendre aquest anell, la única pertinença que em queda.

Més aviat crec que ets tu qui em podries ajudar. La meva precària salut no em permet anar al mercat per vendre'l -va dir-li, mentre un nou episodi de tos feia vibrar l'aliança que li mostrava i espurnejaven petites guspires al metall.

Més apesarat davant el lamentable estat de l'ancià, Li Weng, agafà l'anell amb poca esma, mentre la seva ment no parava de xiuxiuar-li que una vegada més les seves necessitats estaven passant a un segon plà...

Arribà al mercat d'espècies, a mig matí i un sol tímid començava a acaronar la plaça. Un munt d'aromes picants, li despertaren l'olfacte, escolant-se intensament per les parets del nas, originant-li mucositat; la suor traspuava per cada porus de la seva pell.

El mestre li havia manat, que per res del món vengués la joia per menys d'una moneda d'or i tot el que aconseguia a l'oferir-lo, era el menyspreu de la gent, que s'enreia de la seva mercaderia.

Gairebé ningú mostrà el més mínim interès, tan sols quatre camperols que havien ja venut els fruits de la collita diària, i no li donaven ni un quart d'una moneda d'or.

La cruesa de la gent li regirava els budells, i fins i tot el borrissol dels braços enrigidit, el feia estremir. S'havia convençut que volia ajudar l'ancià i no sabia com li explicaria que aquella aliança no tenia cap més valor, que el que ell li otorgava sentimentalment...

Retornà a la casa als volts del migdia i el mestre l'esperava amatent al jardí. Penat, eludint la mirada de l'ancià, li donà compte: He fet tot el possible, venerable mestre, però fins i tot els que semblaven experts, no em donaven ni un quart del que vos volieu obtenir...

Potser tens raó en el que penses. Tal vegada no coneixo el veritable valor d'aquest metall - declarà el mestre- Per què no el portes a l'expert joier del barri i li ensenyes? No li venguis per cap quantitat!, tan sols vine a dir-me, què n'opina ell.

Malhumorós per la tossuderia de l'ancià, Li Weng, portà l'anell al joier. L'observava atentament sobre el seu blanc guant i li expressà: Aquesta és una veritable joia, jove! Et prego que li diguis al propietari que li ofereixo 77 monedes d'or; fins i tot podria valer més, però si té pressa, aquesta és la meva oferta.

Quan el noi, amb una sensació d'alegria que ja no recordava, li comunicà a l'ancià la proposició del joier, aquest serenament respongué:

Li Weng, tu ets com aquesta joia preciosa de metall valuós! Molts no et valoraran mai, no agradarà a tothom com ets ni què fas, però si et sents malament, si t'entristeixes, no és perquè els demés t'avaluin negativament, sino perquè tu mateix no t'estimes com cal, no n'ets conscient de la teva gran valua, de tot el teu potencial.

Ets un metall valuós, no ho oblidis mai més! els teus ulls es mereixen somriure...

Final d'estiu

Miquel Martí i Pol

Amb el desig d'una Tardor preciosa, plena de somnis...


Powered by Castpost
[The Ludlows. Legends Of The Fall. James Horner]

Altres realitats...

Fa pocs dies, em va arribar molt endins la carta d'algú, escrita a un cercle d'amics. Eren paraules dictades pel cor, que expressaven dolor, misèria, desolació, i també molt d'amor i humanitat.

És la carta de Daniel, un metge, membre d'un cercle de Mags, cooperant a Calcuta aquest estiu. Un amic meu de Madrid, del mateix cercle, va voler compartir-la i me la va fer arribar.

Existeixen altres realitats ara mateix fora dels nostres acomodats entorns, només a unes hores d'avió del nostre privilegiat dia a dia...

Enviado el: viernes, 01 de septiembre de 2006 14:42
Asunto: Jazz Daniels desde Calcuta: hay un lugar para la magia en cualquier parte del mundo, incluso en Calcuta

Buenas tardes Compañeros,

Tras dos semanas aqui, ya he encontrado quien me guie hasta algo parecido a un ordenador. Sigo en Kolkata, como se dice en realidad en bengali. Os puedo decir que, durante un mismo dia se pueden experimentar 150 sensaciones distintas. He llorado, he reido, he sentido el mas profundo de los ascos, la miseria, el amor, la desidia, la impotencia, la fuerza...

Es epoca de monzones y hemos sufrido dos inundaciones, pero no es noticia en ningun sitio, no es interesante para nadie, salvo para aquellos a los que el agua nos ha llegado a los bolsillos de los pantalones. Una pena que las mejores fotos no sean las que os mando ahora, pero por seguridad, voy guardando las tarjetas de la camara en un lugar alto y seco de donde duermo, y solo llevo una tarjeta en la camara por si se estropeara.

Hoy es un dia algo triste, uno de los de nuestro grupo ha caido con Malaria, todo el mundo lo siente como si nos hubiera ocurrido a nosotros mismos. Las condiciones y el contexto son aun peor de lo que ya imaginaba hasta el extremo de que algunas de mis fotos parecen fotomontajes. 15 millones de personas nos rodean, he visto cosas que nunca volvere a ver jamas. MISERIA es un termino muy sencillo para algo como lo que veo aqui. Personas desnudas deambulan sin rumbo, hace unos dias vi a un niño peleando con perros por un trozo de carne podrida en la basura, entre ratas. Para que os hagais una idea, en dos semanas he gastado 50 euros y me he permitido el lujo de poder comer con ciertas garantias de que lo que trago no me matara. El agua no es potable, no existen las alcantarillas, me ducho con un jarro de plastico por partes, la infeccion llega mucho mas alla de lo que podeis imaginar, y estas monjas de Madre Teresa de Calcuta deben ser de otro planeta, porque son algo mas que extraordinarias. Sin embargo, en la pizarra del punto de encuentro de cada manana a las 06:00, listan las bajas de las que han muerto por una causa u otra.

El toque de diana es a las 05:00, andamos algo mas de media hora entre enfermos, la mas absoluta miseria y basura por todos lados. Llegamos a los distintos centros asignados... los pacientes estan en muy malas condiciones, me han meado, me han cagado, me han escupido por espasmos y sinceramente, a estas alturas ya te da igual si te han pegado algo. La unica solucion es pasar por analisis cuando llegue a España. Iba muy vacunado, pero eso nunca es la panacea.

Lo unico que compensa todo eso son las sonrisas de los pacientes, las parrafadas que me meten en bengali y que nunca entendere y el apelativo que recibimos todos los que estamos aqui: "uncle".

Simplemente, este lugar esta fuera de este mundo. Os envio algunas fotos, que no siendo las mas significativas os acercaran un poco a esta indescriptible realidad. Por cierto, las cucarachas de aqui no son como las de alla. Desinfecte mi estancia al llegar y cuando regrese al cuarto, en el suelo me encontre incluso salamandras muertas que no se de donde cayeron.
Pablo, los niños que pueden ver y no tienen discapacidades disfrutan horrores con las palitas chinas, hay una niña que LLORA cada vez que hago la desaparicion de los pañuelos con los cambios con tres colores. Cossano, cuanto echo en falta tu cuerda de la pulga, aqui hay muchas muchas y hasta se ven a lo lejos. Las cartas las reservo cuando cae el sol, a las 17:30, momento en el cual podemos descansar algo mas. La moneda unica despierta los "OOOOOOOOs" de todo el mundo de aqui, sobre todo los coreanos y japoneses que vinieron a ayudar.

Lavamos sin lejia, limpiamos solo con agua, desinfectamos como podemos, curamos con lo que tenemos, tengo heridas en las manos que escuecen con el pis de las sabanas y creo que cada vez estoy pareciendome mas a Carlos Deck, es decir, calvo.
Algunas tardes colaboramos con otra organizacion de pacientes con HIV, nos desplazamos mas al oeste, a la ciudad, al Barrio Rojo, donde las prostitutas se caen a trozos. Dejan a sus hijos en un recinto hasta que acaban su trabajo y luego los recogen. Escasean las enfermeras.

En la estacion central, suelen violar a las mutiladas que no tienen piernas, y se vuelven locas. Hemos desalojado a una. Hay pacientes que estan tan mal que solo quieren morderte y si alcanzan tu brazo con tu mano, te clavan las garras, que no uñas.
Los martes y los sabados, como saben que estamos por aqui, se acumulan decenas de enfermos cada rato para que los veamos. Limpiamos la espalda de un hombre cuya putrefaccion era tal que se le caia la espalda a pedazos a medida que lo limpiabamos. Nunca vi nada parecido. En algunos casos, lo unico que se puede hacer es enviarlos a la ciudad porque requieren amputacion ya que ni un autoinjerto puede arreglarlo. Un hospital gubernamental amontona enfermos en la cama, y cuando no caben los meten debajo de una cama ya ocupada, aunque haya un muerto encima. Hay camas con tres individuos.
Los jueves nos dejan descansar, para que desconectemos. Si no piensas en los mosquitos por la malaria, sales a estas horas a dar una vuelta a los unicos recintos donde nos dicen que comer no tiene un alto peligro de enfermedad. Y cerca de alli esta la posibilidad de este ordenador precambrico de la era glacial que tiene conexion. O eso parece. La humedad es tal, que no se para de sudar en todo el dia, pero no un sudor como el que todos conocemos, sino un sudor que empapa toda la ropa e incluso la interior. Como si te ducharas vestido.

El dia 5 hay un evento porque se celebra la muerte de Madre Teresa de Calcuta, me han invitado a que haga lo de los pañuelos para un centro de niños normales, que fueron rescatados de las calles. Hay gente que tira a sus hijos detras de los monticulos de basura, hay quien les corta el cuello y luego los tira. Alvaro, un chico español, oyo sollozos detras de un monton de basura. Encontro dos bebes, niñas, una de ellas con un corte a la altura de la nuez. Solo tenian algunos meses y seis meses despues, ya sonrien y estan sanas, aunque la del corte tiene el cuello desfigurado, pero vive. Podria seguir y seguir, pero ya es noche cerrada, la gente se pone nerviosa por lo de los mosquitos y mas ahora que ha caido uno cercano.

Si, hay lugar para la magia en cualquier sitio, pero Cesar, nadie ha inventado el modo de hacer desaparecer algunas realidades humanas. Sabeis lo que se siente al explicarle a los lugareños que los ataques de epilepsia requieren que el paciente este de lado y no boca arriba para que no se ahogue y ver la cara de alucinados?

Echo de menos beber de un vaso por miedo a no usar nada que este infectado, hecho de menos poder ducharme pudiendo abrir la boca. Aqui lo mas caro es el agua. Tengo sed de muchas cosas, de muchas, tambien de veros.

Abrazos y besos para todos, incluso para el uno que a veces no los tiene.

La Cinquena Estació

La pluja, la humitat, la temperatura més plàcida,.. ens fan sentir que el foc de l'estiu poc a poc s'apaga.

La Medecina Tradicional Xinesa identifica aquesta darrera part de l'estiu, amb la Cinquena Estació, un periode interestacional que enllaça la canícula amb la tardor i que correspon a l'element Terra del Cosmos.

És temps de valorar especialment el contacte amb la Natura. Sembla que acaben les intenses plujes i tenim davant dies preciosos per passejar per camps i boscos, moments de placidesa per gaudir de la meravellosa paleta de grocs i ocres, que dilueixen en pocs dies, els majestuosos verds regnants fins ara.

Ens trobem en un moment molt especial per sentir el nostre arrelament a la terra, per connectar-nos a ella i percebre l'estabilitat. Senzillament caminant o servint-nos de pràctiques milenàries com el "Chi-Kung" o el Tai txí, experimentarem gratificants sensacions d'harmonia i d'equilibri energètic.

[Podem apropar-nos a un arbre i observar com es nutreix de la terra i del cel mitjançant les arrels i el brancatge. Tanquem els ulls i conduim la ment a la planta dels nostres peus. Allí neix el primer punt de ronyò, "Yong quan" (pou bombollejant), per on absorbim l'energia yin de la terra, nutrint-nos talment com ho fan els arbres i les plantes.

Tot seguit, dirigim la ment al punt d'intersecció del cap amb les orelles, "Bai hui", visualitzant-lo obert, per impregnar-nos de l'energia yang del cel. Només resta cercar el nostre centre, "l'Oceà de chi" o "Dan tien" situat a la zona del melic, i respirar abdominalment de forma suau i profunda per amagatzemar tot el chi nutritiu que estem rebent.]

En aquesta Cinquena estació, la Melsa, òrgan de màxima importància per la Medecina Tradicional Xinesa, que treballa conjuntament amb l'Estòmac, passa a ser l'Emperador del nostre cos. La boca és l'abertura d'entrada de l'estòmac i està estretament relacionada amb la melsa; la saliva és el fluid que li correspon.

Les funcions més importants de la melsa són les de transportar i metabolitzar l'energia alimentícia per tot l'organisme, controlar l'aigua i els líquids, alliberar l'hemoglobina que el fetge transformarà i participar en la formació de linfocits i monocits, així com en el mecanisme immunitari,..

Molts arribem de vacances amb la idea de que alguna cosa haurem de fer amb la nostra alimentació abans no arribin les festes nadalenques. Sí, sí! tots aquells que sabem que toca no seguir "malcriant" el nostre estòmac... Aquesta cinquena estació, és el moment just i idòni per posar fil a l'agulla!

Sense obsessionar-nos, és bàsic que ara tinguem cura de la nostra alimentació, evitant qualsevol excès (sobretot del dolç, sabor corresponent a l'estació). Un consum descontrolat d'aliments innecessaris, desequilibrarà la melsa, impedint-li transformar i transportar el que rep.

Aquest desequilibri, ens pot provocar sensacions d'apatia, preocupació obsessiva, una ment confusa i tendència a la distracció amb pensaments superficials. El cos se sentirà cansat, sense energia, la nostra força, sota mínims.

De la mateixa forma, si la preocupació és una emoció sempre present a les nostres vides, molt probablement caurem en un desequilibri de l'òrgan i tot el cicle d'alimentació del nostre cos es veurà afectat.

Penso que ara, més que en qualsevol altra estació, ens cal confiar en la vida, "Viure l'Ara"! De què ens serveix "pre-ocuparnos" de coses que ni tan sols sabem si succeïran? Quina utilitat té guardar dins el sac que és el nostre estòmac, coses i fets que no podem digerir o ens rosseguen per dins?

Buidem mentalment aquest sac, deixem les seves parets ben netes! Quan trobem allò que sabem que volem a les nostres vides, hem de perseguir-ho, ens cal enfocar tota la nostra energia per assolir-ho.

De què ens servirà "pre-ocupar-nos" per si no ho aconseguirem? Potser tan sols per no utilitzar tot el potencial que tenim, o no canalitzar tota la força que posseim vers el nostre motor de vida, vers els nostres somnis...

Als xinesos també els hi agrada el "ketxup"!

Qui no coneix la gran habilitat xinesa per la còpia...

Si fins ara ens arribaven còpies perfectes de sabates, bosses, roba, mobles, joguines,.. el ritme de sortida en massa del mercat xinès a l'exterior per enriquir-se, l'inversió dels guanys obtinguts en I+D, tecnologia i formació, pot fer pensar que no tardarà molt en arribar el temps en que també dissenyaran igual o millor que occident.

Sé que és dura aquesta tornada al ritme de treball cotidià i a les obligacions després de les vacances. A veure si us dona empenteta aquest redisseny del "Aselejé" de "Las Ketchup" que m'ha fet riure una estona... HeyHah!!! ;-))

El flascó de la Vida...

Enfilava un xafogós setembre a la petita aldea de Ch'en-chia-kou. T'ang Hao, abraçat per l'ombra d'un majestuós ginkgo, somreia observant els rostres encuriosits asseguts davant seu.

Un bon nombre de joves s'havia atansat al jardí de T'ang Hao, com moltes altres tardes, per passar una estona amb l'ancià mestre. S'impregnaven de la serenitat que els transmetia, gaudint de les sentències i contes singulars, que sempre contenien missatges enriquidors, sorgits de l'essència més pura d'aquell home.

Mirades intrigades, guspirejaven amatents, observant el flascó de vidre buit que sostenia el mestre. Estimaven aquell savi que els acompanyava en el traç del camí per la vida, i sabien, que d'aquell recipient alguna cosa n'aprendrien...

- Us prego recolliu els albercocs de plata que han caigut de l'arbre i els fiqueu dins el pot, fins omplir-lo, - els digué el mestre.

A l'instant obeïren la demanda, i en pocs minuts, tots aquells fruits platejats que s'havien desprès del ginkgo, atapeïen les parets del flascó.

El mestre preguntà: - Veieu el recipient ple?- Tots assentiren amb convicció en veure que no aconseguien entrar ni un fruit més...

Cerimoniosament, l'ancià abastà una caixeta de llavors i les buidà dins, tornant a preguntar als nois: - Veieu ara el flascó ple del tot?

No dubtaren ni un instant en respondre afirmativament...

Sense perdre el somriure, hi abocà la sorra d'un petit test, omplint tots els espais encara buits i tornà a preguntar de nou als nois si percebien el flascó ple del tot.

Malgrat el desconcert, tots respongueren amb un contundent "sí", i aleshores, l'ancià buidà amb solemnitat el contingut de dues tasses de te que tenia aprop i el fluid omplí tots els espais lliures, entre la sorra.

Els nois reien i comentaven sorpresos, tot el que el mestre havia aconseguit introduir al pot, quan aquest semblava ben ple. No sabien, però, quina lliçó en trauria de tot allò el venerable ancià i, quan començà a parlar, els xiuxiueigs s'apagaren.

- Vull que entengueu que aquest recipient representa la Vida i que penseu com en pot ser de plena i enriquidora si s'està atent. Els fruits del ginkgo són els elements més importants que la modelen: els pares, els fills, la salut, l'amor, allò que apassiona, el que dóna sentit a l'existència.... aquelles coses, que tot i que perdéssim la resta, ens permetríen percebre la plenitud de la nostra vida.

Les llavors simbolitzen aquelles altres coses que també la conformen: el treball, la casa, les possessions,.. elements que també tenen un paper, però que són reemplaçables. La sorra, representa la resta de les petites coses que anem apropant al nostre món.

Observeu la necessitat d'establir prioritats. Si omplíssim en primer lloc el flascó de sorra, no hi hauría espai ni pels fruits ni per les llavors; el mateix succeeix a la Vida.

Si utilitzessim tot el nostre temps i la nostra energia en les petites coses, no gaudiríem mai ni d'espai, ni de temps, ni de moments realment importants com poden ser jugar amb un fill, compartir un sopar o una conversa amb algú estimat, escoltar i cuidar el nostre cos quan ens dóna senyals d'alerta, fer allò que realment ens dóna sentit,..

És imprescindible així, ocupar-nos en primer lloc dels fruits del ginkgo, de les coses realment valuoses, després de les llavors, pensant que la resta és tan sols "sorra".

Tots somreien davant les paraules del mestre i un dels joves aixecà una mà, inserint-li: - Us oblideu d'un element, estimat mestre. Què representa el te?

Ell li respongué amb aquell somriure un xic trapella que ja coneixien tan bé:

M'agrada que em facis aquesta pregunta Liang! El te, et demostra, que encara que la teva vida sigui rica i plena, que estableixis les prioritats de forma que al teu dia a dia hi regni l'harmonia, sempre hi ha lloc per compartir un parell de tasses de te amb un amic.

[Amb la meva mania "d'axinar", en aquest texte que em va arribar fa uns dies per mail, vaig substituir les cervesetes que esmentava, per te. Pensant-ho bé, amb la caloreta d'aquest xafogós estiu i amb les vacances encara ben presents, tot i que fos xinesa, tampoc és gens dolenta la idea de compartir amb un amic un parell de canyetes, oi? :-) ]