Mirada a l'infantesa

La meva mirada es va clavar en un punt concret de la llibreria... Era la crida d'un llom roig, serigrafiat amb lletres daurades i no vaig poder estar-me'n d'agafar l'envellit exemplar de la col.lecció d'Hergé, ben present a la meva infantesa.
"El Lotus Blau", fou l'únic que se'n va salvar ara fa uns anys de ser regalat, en un d'aquells intents sobtats que tots tenim, de fer una mica d'espai als atapaïts prestatges, per tornar-los a omplir altra vegada i amb més rapidesa.
Somric, al recordar els cops que l'havia llegit i rellegit quan era una nena. D'entre tots, sempre era el que tornava a caure a les meves mans, el que m'atreia per alguna raó que mai he pogut racionalitzar. Els meus ullets repassaven acuradament tots els detalls: cada color, cada moble, cada ornament o il.lustració penjada a les parets de les vinyetes.
Com m'atreien ja els caràcters xinesos! les robes dels vianants, els noms dels protagonistes, Fan-Se-Yeng, Xang...
Suposo que ja era sensiblona de xiqueta, i m'ablanien paraules com les del petit Xang quan a la darrera pàgina deia: "Hi ha un arc de Sant Martí al meu cor, Venerable!" o quan al despedir-se de'n Tintín li feien saber que el seu record quedaria gravat en els seus cors com el cristall més pur...