Alguna espurna de malson a la Xina..

Hi ha dos elements d'aquest país als que mai m'acostumaria per molt temps que visqués ací.
El primer és el water xinès. Me n'havien parlat, m'havien aconsellat que portés paper higiènic sempre amb mi, però la realitat que he trobat supera qualsevol descripció acurada.
Se'm fa impossible definir les sensacions negatives que es produeixen quan t'hi apropes a tots nivells sensorials. Quan fem sortides que no em permeten usar el de la meva habitació a la universitat, redueixo al màxim la quantitat de líquids ingerits per evitar la dramàtica visita .
Si en el meu primer àpat xinés vaig decidir no mirar res més que el bol que tenia davant, gaudir de l'olor, del gust exquisit de la cuina de Sichuan, del preciós color dels variats vegetals, ignorant la preparació que es pot observar in situ i la precaria neteja de l'entorn, a la meva primera entrada a un wc públic (passa el mateix en qualsevol restaurant aparentment ben cuidat), vaig saber que hauria d'enfocar els meus sentits lluny, molt lluny: tancar els ulls o mirar al sostre, tapar-me el nas i la boca i marxar ben lluny l'abans possible.
El segon element és la costum dels xinesos d'escupir en qualsevol moment, en qualsevol lloc i en l'instant menys pensat o oportú, sense tenir en compte si el teu peu és aprop. Això sí, avisen amb el sorollet gutural que per mi és molt més horrorós que la propia expulssió, ja que pots apartar la vista o tancar els ulls.

Bé, no són res més que aquelles petites espurnes de malson que tot somni pot contenir... :-)))