El guarda

Dia darrera dia, se'l podia observar ben atent a les figures dels estudiants residents. El gring de les seves claus, gairebé instantàni a la nostra aparició davant la reixa, assenyalava que ens havia vist i que la porta de la residència universitària s'obriria en pocs segons...
No podria definir la seva edat, però no faria massa que havia deixat de córrer pels carrers darrera algún ratolí atemorit o de jugar amb els seus grills cridaners.
Me'l mirava i era fàcil imaginar la seva mare amb una llagrimeta d'emoció als ulls, veient-lo el dia que va estrenar l'elegant uniforme de la Sichuan Normal University, que el convertia en tot un homenet prest a guanyar els primers iuans per la família.
Des del primer moment, ens va sobtar a tots, la seva extrema seriositat. Immutable en el gest, es feia inabastable qualsevol resposta a les nostres cantarines salutacions, "Ni hâo","Zaijién" o "Xiexié", en un intent d'apropar-nos-hi, d'agrair-li la seva feina.
Els primers dies, es feia difícil comprendre la seva actitud i, diria, que més d'un, s'imaginava una lleu empenteta quan se'l veia descansar, ajupit, a la gatzoneta, com tot bon xinès, davant l'estany de l'entrada.
A mida que passaven els dies, tot i la seva inexpressivitat, vàrem saber apreciar com els seus ulls brillaven especialment; era una mirada neta i semblava en alguns moments sostenir una lluita per conservar aquella inalterabilitat.
Ens preguntavem si els seus superiors li tindrien prohibit parlar o expressar, si les normes li impedien fer amistança amb els estrangers per evitar infraccions i, un dia, comentant-ho amb un dels seus caps, va explicar que ningú li prohibia, però que ell ens veia a nosaltres com a persones molt superiors, estrangers amb estudis amb qui mai tindria el dret a parlar... Era això, quin greu! Em vaig sentir malament per haver-me cregut amb el dret a que em somrigués.
Se'ns havia encongit una mica el cor i crec que intentarem donar-li més tendresa des d'aquell dia. Més d'un de nosaltres, gaudirem d'un dels seus preciosos somriures abans de marxar de Shengdú...

(Fotografia dedicada a tots els que aquests dies us queixeu quan us poso en aquesta posició un trist minutet.
Els xinesos s'hi passen hores! Se'ls pot observar arreu: esperant l'autobús, parlant relaxadament al replà del veïnat, fent cua als mercats, jugant a cartes, repartint la paga,.. Afirmen que és una de les millors postures per prevenir el mal d'esquena i l'artritis de cadera.
Si us sembla allargarem uns minuts més la propera classe. ;-))))))