El monjo

Allí, en un racó d'aquell petit i silenciós temple, assegut davant l'austera taula embellida amb un mantell roig, absent de les nostres mirades i lluny del xiuxiueig d'admiració que proclamavem en veu baixa, encisava la seva calma, la seva serenitat...
Amb una fluïdesa gairebé màgica, el seu pinzell precís i equilibrat, copiava caràcters preciosos, del que vaig imaginar seria un llibre de textes sagrats.
Una llarga estona ens va tenir abstrets, hipnotitzats amb el seu acurat treball i al desviar per uns instants els ulls d'aquell senzill paper d'arròs que s'anava omplint, no vaig poder estar-me'n d'observar aquell rostre suaument reclinat.
Era el rostre d'un monjo molt jove, fregant l'adolescència, diria jo. Em va cridar especialment l'atenció el seu cap, no tan sols pel fet de tenir-lo afaitat, que com m'havien explicat era un signe de renuncia a una part significativa de la identitat pròpia, deixant enrera la vanitat, l'egolatria, la singularitat, el voler ser únic, sino sobretot pels forats circulars que es dibuixaven arrenglerats amb una precisió increïble enmig del crani.
Encuriosida, no me'n vaig poder estar d'informar-me'n del que ací considerariem talvegada un tatuatge massa sobri gravat al cos d'un jove i vaig aprendre que al budisme xinès, els novicis que han finalitzat els seminaris d'entrenament, passen per una cerimonia d'ordenació especial. Sel's hi col.loquen uns cons d'incens al centre del cap rasurat i quan aquests es consumeixen, cremen la superfície, deixant senyals permanents dels seus vots.
Tot i fer-me gairebé mal el cap a mi només d'imaginar-me els cons fonent-se sobre la testa del jove monjo, em va semblar bonica la sobrietat i la senzillesa del tatuatge: el cercle, símbol de l'infinit, de la totalitat, de l'harmonia i la bellesa, com empremta.