L'Art de l'Harmonia
Tot i que Cheng Man-Ch'ing va morir uns quants anys abans de que jo m'enamorés perdudament del "Tai Chi Chuan", la disciplina que ell tant estimava, ja en les meves primeres lectures de l'obra que ens va deixar, el vaig percebre de forma singularment familiar i es convertí en un guia sempre present a la meva pràctica.
Sento una especial tendresa al recordar aquells primers anys d'entrenament voluntariós, acaronada pel silenci de la nit i l'encuriosida mirada del meu moix. Plantada al passadís, avançava i retrocedia com el yin i el yang, amb passes insegures, poc equilibrades, davant l'únic mirall on podia contemplar la meva figura a trossets més o menys considerables per intentar, que postures com "La cigonya blanca esten les ales", semblessin alguna cosa més que un pas de "Sevillanes".
Tal vegada era poc entenimentat creure això, però des de les meves primeres pràctiques, sentia la companyia del mestre. Movent-me, l'intuïa darrera meu, fent-se patent la seva presència, discernia les seves correccions subtils i delicades davant un mal pas, el seu somriure pessigollejant des de l'ombra de l'infinit a cada petit avanç, una densitat càlida a l'espai m'embolcallava encoratjant-me quan defallia...
Potser per sentir-lo així de proper, jo que mai havia sigut amant de venerar imatges, vaig decidir que aquella figureta de jade, representació d'un vellet xinès (l'únic record que vaig endur-me'n de casa la iaia quan ens va deixar i ens van dir als nets que agafessim el que volguessim), seria ell, el meu mestre, i des d'aleshores, ocupa un lloc especial a la meva llar.
El meu "iaio xinès"-així el sento: un tercer avi-, em va ensenyar a estimar el Tai txí, l'Art de l'Harmonia, fent-me comprendre que més enllà dels moviments físics, fluids i suaus d'un art marcial intern, s'hi troba l'Essència de la Vida, la Via Interna del creixement de l'ésser humà i que la millor pràctica, el millor entrenament que podem fer, és intentar aplicar cadascun dels seus principis al nostre dia a dia.
Aquest agost, practicant a la seva terra, al costat d'avis xinesos, el vaig sentir més aprop que mai...
Maite Fruitós 1:10 a. m.
14 Comments:
He tingut la sort de que em deixessis llegir els comentaris que has fet sobre el teu viatge a la Xina i la veritat és que crec que estan molt ben escrits. Tan si són petits comentaris sobre anècdotes trivials però que estan redactats d'una manera senzilla, agradable de llegir, amb sensibilitat i també perquè no amb toc d'humor, fins alguns com "la teixidora de capells de flors", "el guarda" o "una classe magistral abans de sopar" que em semblen meravellosos, tendres i plens d'humanitat.
M'han fet pensar i reflexionar amb moltes coses entre elles una que crec que tots dos compartim i és que les grans coses són aquelles que darrera amaguen petits detalls, petites vivències viscudes intensament.
Se que aquest viatge l'has viscut molt intensament, que el dús encara a flor de pell i que sempre el portaràs dins el teu cor.
Estic content de tenir una mestre de Chi-Kung que escriu tan bé, que té uns sentiments tan bonics i que ens fa participeps a la classe de molts dels seus coneixements.
El teu tercer avi, el xinès; el mirall; el moix... ufff!
;-)
I jo que em pensava que "no tenies àvia..." :)
Renèixer, una i altra vegada, amb les passes incertes d'un infant, fins al darrer dels nostres dies. Quin gran secret has descobert, Myt.
No sé qui ensenya a qui... :-)
Lluís, gràcies de tot cor per les teves paraules...
Estic segura que coincidim en que les coses petites, els petits detalls, coses aparentment sense massa valor, són les coses més grans, les que donen el valor més alt al nostre viatge per la vida.
Crec que estic rebent molts regals i un de molt valuós sou vosaltres, aquests alumnes carregats d'il.lusió, de paciència i de constància, encoratjant-me a evolucionar en el meu treball personal per adquirir noves eines per compartir.
Una abraçada
Hehehe Caterina, mira com se'n recorda!
Crec que si arribes a passejar-te uns dies més per davant del mirall i del tercer avi, amb el moix "Xino" us feu íntims, no? ;-))))
Una besada
Hahaha borinot. D'on creus que he tret aquesta "xuleria" i aquest anar tan estiradeta? de 3 àvies home! ;-))) Un petonet
Sí martí, renèixer incessantment... I encara que aquestes passes incertes i oscil.lants ens facin caure més d'una vegada, els somniadors sempre tenim la força de tornar-nos a aixecar fins al darrer dels nostres dies, no creus?
Petonets ;-)
Mai m'havia plantejat la possibilitat que un mestre podia ser una persona que mai s'ha arribat a conèixer en persona. Interessant...
Bonica apreciació molib...
En el meu cas ho sento així. He tingut un bon grapat de mestres en persona, alguns considero que m'han ajudat molt a avançar en la meva pràctica, però saps? Els que més m'han agradat i que més m'han aportat, sempre portaven en el que em transmitien, l'essència del meu "iaio" ;-))
Un petonet
Caram quina delícia de noia, ens escrius coses boniques, respons un a un tots els comentaris que et fan, ets sensible, formal i disciplinada a parts iguals... una rara avis, sens dubte!
(ei, i que duri!)
Hehehe bloggy, no "prediquis" que tu fas el mateix si ets qui em penso ;-)
Encara quedem alguns rarets que tenim il.lusions... i què duri! :-))) Un petonet desitjant-te bon cap de setmana.
M'encanta com escrius i m'encanta veure com t'estimen els teus alumnes, en tens tants...
I ets tan bona mestra...
Continua escrivint sempre, no deixis mai de fer-ho. Mai.
Ei Clamence! Em faràs posar vermella amb les teves "floretes" tenint el privilegi de conéixer les preciositats que tu escrius...
Ui això de "continua escrivint sempre, no deixis de fer-ho mai" em sona, d'on ho has tret? ;-)
Un bes i gràcies, de tot cor
Publica un comentari a l'entrada
<< Home