Que em diguin "marraneta" o que no m'integro...

... però el 22 d'agost, no em vaig dutxar a l'estil tibetà

Haviem aconseguit els permís necessari, i després d'una hora i mitja de vol des de Shengdu, arribarem il.lusionats, al nostre desitjat destí: Lhasa, la capital del Tibet.
Un sol radiant ens va rebre a l'aeroport i el cel, d'un blau que mai havien vist els meus ulls, em feia sentir que aquell era un lloc molt especial.
Com esportistes constants i persistents, no ens acabavem de creure el llastimós estat físic, que ens va generar el "mal d'altura" en pocs minuts.
Després de caminar quatre passes, una forta pressió al cap ens deixà en un estat d'ennuvolament dens i carregós, un desagradable formigueig ens rosegava els dits dels peus, la respiració fatigosa i mancada d'oxígen, ens feia molt difícil suportar el pès de les motxilles, i els batecs massa accelerats del cor ens obligaven a frenar constantment les nostres passes.
Mancats d'hotel, doncs des de Shengdu no ens vàren permetre fer cap reserva, començà una gairebé inconscient recerca, per carrers plens a vessar.
Cap dels 4 ó 5 hotels que trobarem amb habitacions lliures, disposava de dutxa o w.c dins la cambra i, esgotats com estavem, decidirem parar de buscar i quedar-nos al darrer vist, acceptant el bany comunitari que ens oferien. Necessitavem recuperar les nostres esmicolades forces.
Els primers raigs de llum i el so d'una suau pluja, ens despertaren l'endemà, palpant encara els durs efectes de l'alçada. Vaig pensar que una bona dutxa em faria sentir com nova i, amb els estris de neteja i la tovallola a la mà, vaig atravessar el gèlid passadís a la intempèrie, enriolant-me jo sola, al sentir com la pluja em començava a fer un pre-rentat.
Quatre parets mal enrajolades, conformaven el que semblava ser la meva sala de bany i la fresqueta del matí em va fer entrar, sense pensar-m'ho massa.
Un cop dins, a l'obrir una de les portes del que suposava eren les dutxes, vaig tenir clar que alguna cosa no anava bé, doncs allí només hi havia un dels meus ja familiars foradets xinesos arran de terra, per abocar-hi les necessitats.
Analitzant bé l'estança, vaig veure-ho tot clar: d'aquell bidó vert i rovellat, amb l'ajuda de la galleda, era d'on tenia que extreure l'aigua que m'havia de deixar com nova, llençant-me-la al damunt... Ai la mare!
Distreta, cercant un espai inexistent on deixar els meus estris, respirant a fons i fent el cor fort per encetar la feina, no vaig adonar-me'n de l'aparició sobtada d'un parell de tibetanes somrients, que prestes i disposades, començaren a llençar galledades de aigua gelada per tot arreu. Parets, rajoles, portes, forats, miralls, tot era un bon objectiu a netejar, inclosa jo, clar, que per no quedar xopa i congeladeta, vaig sortir "cames ajudeu-me"!, decidint que em faria un segon suau rentat sota la pluja de Lhasa, abans que passar pel suplici de la galleda tibetana.
L'endemà, trobarem un hotel amb bany dins l'habitació i la ciutat ens va semblar encara més preciosa...