Una classe magistral abans de sopar...
Embadalida, intentant desxifrar els caràcters xinesos de supervivència gastronòmica acumulats a la meva llibreta, no els vaig sentir apropar-se fins que els seus nassets, gairebé aterraven sobre els atapeïts fulls...
Trapelletes encuriosits pel que estaria llegint i xiuxiuejant la rossa occidental asseguda a l'escala del seu territori de jocs i entremaliadures, silenciosament, enmig de la foscor que els encobria, havien anat relliscant pels graons fins restar plantats al meu costat, amb un somriure del tot encomanadís.
Va ser una estoneta deliciosa! En pocs segons, ens capbussarem els tres dins d'una lliçó de xinès que no oblidaré mai. Jo llegia, i ells, dolçament, amb una paciència sorprenent per la seva curta edat, corregien cada una de les meves trepitjades lectures, encoratjant-me amb xisclets d'entusiasme, quan els meus tons els semblaven un xic intel.ligibles.
Wang, el que recolza les manetes a la carona, no sé si confiava massa que, després de l'acurada lliçó que estava rebent, aconseguiria fer-me entendre al restaurant quan demanés el Suànxiäng niúròu...
Maite Fruitós 1:02 a. m.
16 Comments:
No en tenies prou amb tendresa i mifan? Això si... Bu la!! ;-)
Oooooooooooohhhhhhhhhhhh ............ :-)))
Que boniques imatges... hi ha una mena d'energia especial que t'envolta... ens en passes una poqueta?
Molts besets (de veres)
Hahaha borinot!
La tendresa ja m'alimentava l'esperit ja, però el mifan (arròs) feia que cada dia els meus ulls adquirissin una forma més axinada, així que intentava combinar-ho amb verduretes. El plat al que faig al.lusió no és res més que un senzill plat d'albargínies (mira que s'ho compliquen els xinets eh ;-))
Un petonet
Ai aquest "ohhhh, l'embaladit, em sembla que el coneixo ;-)))
Un petó
Idril, carinyet!!! Serà que t'enmiralles i veus la teva energia radiant, perque n'estic segura que en tens moltíssima i no fa falta que ningú te la passi. Tinc ganes de veure't ja i tornar-te aquests besets (de veres) ;-))
Per cert borinot, una mica de "la" a la tendresa també li dona xispeta, no? ;-)))
Segur que aquests dos al·lotets d'ulls ametlats et foren bons mestres ocasionals "a peu d'escaló". Com es nota que la classe va ser d'allò més profitosa!
Ah, per cert... quin somriure més encomanadís! ;-)
Una besada.
uiiii pels ullets que posa en Wang no ho acaba de veure massa clar... hahaha
Hehehe Caterina. Has vist la mirada preciosa del xiquet del meu costat? Em va quedar gravadeta al cor... Va ser una classe inoblidable.
Una besada
Hahaha Molib, a que no? Amb l'esforç que hi van posar els pobres... Un petó
Hahaha pupil!! Velda molt velda!! com les verduretes que volia demanar per sopar.. (un secret: em van entendreeeee!! ;-)) Un beset
Va ser realment emocionant presenciar la teva classe magistral... i immortalitzar-la. No sabria dir qui emanava més tendresa, si les galtufes del Wang, tímid i curiós, si la veueta del petit mestre, empenyent cada síl·laba amb un moviment de cap perquè t'arribés clara, o bé el teu xiuxiueig, amb ullets tendres i un somriure amb la pregunta "així? ho dic bé?".
Gràcies pel moment, preciosa!!!
Ei laurinha, carinyet! Tu vares ser l'únic testimoni d'aquella estoneta que no oblidaré mai, i sense tu, no tindria ara aquestes precioses imatges que em transporten allí i em generen tanta tendresa. Ostres! veig que recordes tan o més clarament que jo cada detall. Em fa molta il.lusió que fossis tu qui va compartir amb mí aquella preciosa classe. Gràcies, de veritat.
Un petonet i em sembla que ens veiem aviat oi? ;-))))
Ei, rinxols d'or!
Em penso que els recordaré durant molt de temps, els detalls d'aquella classe. Va ser molt emocionant.
Doncs sí, ben aviat ens veurem, en una altra classe!A partir de divendres jo també tindré el luxe de tenir una professora amb mirada tendra! :-)
Un petonet!
Ei laurinha!!
Mira qui parla! Com que no la té tendra la senyoreta la mirada...
Espero amb il.lusió el divendres ;-)
Petonets
Publica un comentari a l'entrada
<< Home