La serp i la garsa
Segons la llegenda, fa vuit segles, el monjo taoista Chang San Feng meditava serenament, com cada dia, després d'acabar els exercicis de Chi-Kung que l'ajudaven a fer fluir el "Chi" o energia vital pel seu organisme, quan davant els seus ulls aparegueren les figures d'una serp i una garsa.
De l'atenta observació dels moviments que esgrimien els dos animals, en una aferrissada lluita, creà l'art marcial anomenat "Tai chi Chuan".
"Solemne, l'au guaitava amb mirada atenta, el rèptil enroscat serpejant lentament sobre la sorra. Esperant el moment just i oportú per desplegar les seves majestuoses ales, estirava el llarg coll altivament i el seu dur i esmolat pic albirava neguitós per espicassar el seu objectiu, el seu preuat botí.
La serp, amb un moviment suau, lent i sinuós, zigzaguejant àgil i flexiblement el seu estilitzat cos, enlairava el cap per no perdre de vista ni un instant l'intimidador ocell.
D'aürt, davant els esbalaïts ulls de l'ermità, va començar una lluita de vida o mort...
L'ocell, definint exactament la posició del rèptil, es llençà decidit, estenent al màxim les seves ales, batent-les per abraçar i acorralar la seva ambicionada presa.
La serp, sacsejant el cap, sense perdre en cap moment la circularitat i la fluïdesa dels seus moviments, esquivava àgilment les ales de l'ocell; cada una de les dures envestides era eludida, frustant tots els flanqueigs del seu assaltant.
Després de nombroses ofensives, la garsa, totalment desconcertada i enfurismada per la immutabilitat i la impavidesa de la serp, es tornà a enlairar amb la finalitat d'agafar més embranzida i esquinçar aquell dèbil cos que tant se li resistia.
En un ja encegat i desequilibrat atac, l'ocell clavà el seu rígid pic al terra i la serp aprofità, implacable, per enroscar la cua al seu llarg coll deixant-lo estès i derrotat".
La forma enroscada de la serp era com el símbol del Tai txi, el yin i el yang i contenia el principi més important de la disciplina:
"La suavitat venç la duresa, la flexibilitat triomfa sobre la rigidesa".
Maite Fruitós 5:45 p. m.
18 Comments:
A mesura que et vaig llegint, començo a entendre la figura del mestre. Faràs escola ;-)
Una de les coses que més m'agraden d'aquest món oriental tan teu, és que mai definiu res per contranegació.
Apa, Chiau :D
Tots som mestres de tots, anònim. No creus? :-)
Ai que ja et veig "rapant-te el caparronet" i fent-te un "pequeño-saltamontes" ;-)))
Au Chiau! :-))
Com has endolcit la llegenda myt! Has aplicat bé els principis i ha guanyat un cop més la suavitat sobre la duresa d'una lluita.
No deixis de acompanyar-nos amb els teus principis. Gràcies
Això, això... que aquests "principis" no tenguin "final", si pot ser! Ens agrada llegir-te!
Una besada, suau i flexible! :-)
Sembla clar a la llegenda, però lluitant dos humans serviria la suavitat?
Una abraçada
Gràcies serp, segur que amb el teu nom també saps moure't amb flexibilitat. No són ben bé els meus principis sino els d'una disciplina que estimo amb força. Intentaré anar deixant-los veure per ací quan pugui.
Un petó
Ai Caterina, tot té un naixement i un final, són dos processos inseparables però bé, intentaré mentre pugui anar desgranant engrunetes per ací.
Una suau besada
Soc de l'opinió, Yang, que amb una pràctica de molts anys sí et serviria la suavitat, perquè aplicaries la globalitat dels principis del tai txi. De la màxima relaxació i suavitat neix la màxima potència. Amb la pràctica s'aconsegueix desviar flexiblement el cop o atac de l'oponent fent que tota la força de la seva envestida trobi el buit i per tant es desequilibri.
Cheng Man Ch'ing insistia en el principi de "desviar 500k amb un 200 grs de força".
Una abraçada
M'agrada que a la llegenda, com a les pel.lis, no guanyi sempre el que sembla més fort :-D
I si apliquem aquest mateix principi a la força que pot arribar a tenir una sola paraula, Myt?
"A vegades les aparences enganyen" oi usuari anònim? ;-))
Al tai txi, diem que un bon practicant és com "una agulla de metall envoltada de cotó". La força és dins, no es manisfesta a l'exterior amb moviments rígids, durs i secs, sino que la relaxació, la suavitat i la serenitat interna, aporten la màxima potència, la màxima fortalesa.
Un petonet
Ufff m.!!!
Crec que em vaig enamorar del Tai txí a l'entendre que qualsevol dels seus principis bàsics i fonamentals com art marcial poden ser aplicats a la nostra forma de caminar. Penso que anar per la vida amb una paraula suau, sincera, en lloc d'un crit o queixa, un somriure en lloc d'una cara rígida i seriosa, una forma d'actuar sensible i flexible davant els altres, crec que ens apropa moltíssim a l'equilibri i la serenitat.
Molt bonica la llegenda myt, però jo quan tinc por em tenso i em poso rígida com una mala cosa i si m'ataquessin no sé pas si no em quedaria com una pedra :-)
Un petó
Ei anna, gràcies! Ui les pors, acabes de dir la paraula clau!
La rigidesa i la duresa s'acostumen a manifestar principalment quan tenim por.
Si estàs tranquil i serè, pots afromtar molt més eficaçment l'atac de qualsevol contrincant.
Cheng Man Ch'ing sempre deia als seus alumnes: "imagina que aquest ganivet que tinc a la mà és una ploma, no perdràs la calma, no tindràs por i sabràs com actuar per deslliurar-te d'ell" Com a la vida, les pors ens bloquejen i ens impedeixen veure el camí a seguir per actuar de forma eficaç i positiva.
Tot un tema per un post, si senyora, LES PORS! El tindré en compte doncs està molt lligat als principis del tai txí.
Un petonet
Ai, les pors!
;-)
No m'espantis amb aquest "ai" nineta!
;-)
"Ai?... ceba, que no fa tai" (ja saps el nostre pregon iodisme illenc).
Una besada!
ai la ceba... macerada en vinagre una estona abans de menjar-la diuen que és més dolça i suau. ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home