Les pors
Avui he sentit com n'és d'important, no deixar que les pors
tanquin les portes al que desitja el cor...
Maite Fruitós 11:48 p. m.
25 de novembre 2005
Avui he sentit com n'és d'important, no deixar que les pors
tanquin les portes al que desitja el cor...
ALTRES ESPURNES
ESPURNES REGALADES
23 Comments:
La por, amb les seves múltiples formes i presentacions, ens agafa, ens embolcalla, ens paralitza, ens fa perdre el sentit de l'orientació, ens fa trontollar l'ànima, és capaç d'impedir-nos obrir les POR...tes del futur.
Passem la POR...ta, traspassem el llindar POR...tats per la il·lusió i l'esperança, aPOR...tant a cada passa el millor de nosaltres mateixos perquè arribem, sense POR, al POR...t que desitgem!
"Ens tenien por a nosaltres i nosaltres a ells, i així erem tots presoners de la por".
Molt maco el que escrius Caterina, molt maco i molt difícil...
Caterina, que ben expressat carinyet!
La por i el coratge, la dualitat per la que oscil.lem dia a dia a la recerca d'allò que somniem i anhelem.
No ens podem paralitzar, ja ho diuen els meus amics xinets: "To està en el moviment fluid. Les aigües estancades es podreixen, es fan malvé".
Si la il.lusió i els desitjos estan vius, si els fem fluir, sabrem avançar vencent les inseguretats, s'esvaïran les pors, arribant com tu dius, al port que desitgem.
"Aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba, que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba".
Una besada
*Tot
Ai clamence, quina colla d'espantats!! ;-)
Serà quëstió de fer cas a la Caterina tot i les dificultats...
Myt,hem de tenir poca por ara que s'acosta l'hivern,no?
un petó
No fem moltes coses per por:a no ser acceptats,a la solitud, al què diran de mi i preferim quedar-nos com estem abans que lluitar pel què volem. Si vols alguna cosa, el no ja el tens, no et fa cap servei quedar-te amb els braços creuats esperant a que vingui sola. S'ha de lluitar fins el fons, fins que ja no quedin forces. Encara que no s'aconsegueixi la lluita haurà valgut la pena, perquè creixerem en la lluita.
Encara que ens descalifiquin, encara que et facin mal,la nostra lluita és el que compta. Només aleshores, si veiem que no hi ha sortida, abandonar és l'opció correcte,amb dignitat. I mai haurem perdut,sino que contrariament perdrem pors i guanyarem auto-estima i confiança.
Tens raó, no es poden tancar portes fins al final de la lluita
Avui... només llegeixo :-)
Mira que aplicat ell! ;-)))
Sí albert, les pors desequilibren molt els ronyons segons la Medecina Tradicional Xinesa i els deixen sense energia, així que no val a badar! que a l'hivern treballen al màxim i, amb uns ronyons carents d'energia, ens trobem sense força i sense esma per res, (vaja fets una porquerieta)
Un petonet
ànim, quantes veritats en el que dius...
Ànims i coratge fins el final del camí traçat!
Gràcies :-))
Benvingut lector! Que fa por avui fer comentari? ;-)))
Gràcies, clamence. Em sembla que aquesta és la tercera vegada que em fas algun comentari, i no te n'havia donat encara les gràcies. Avui toca!
Sí, myt, molt maco, però dificilíssim de POR...tar a la pràctica. L'im...POR...tant és intentar-ho, que ja és la primera passa.
Una besada molt grossa, nineta!
:-))
Els ronyons? Ostres, no tenia ni idea d'això que en dius, Myt, però ara entenc moltes coses... moltes...
ei, que no és conya! ;-)
I ja sabem que un llarg camí comença amb una petita passa, veritat Caterina? ;-))
Una besada de diumenge
Si bloggy? Doncs les pors ens poden afectar a la llarga els ronyons i a elements del cos governats per ells. Així es poden presentar problemes d'ossos, d'articulacions, d'oïda, debilitat i rigidesa de la columna, desequilibri en el sistema urinari, caiguda del cabell, infertilitat, frigidesa o impotència, pèrdua de memòria, cicles alterats del son i la vigilia,...
Ai que no et vull espantarrrrrr!!
;-))
Sí, estimada myt, el camí, més llarg o més curt, comença per una passa petitona. Al principi pot ser insegura i amb grans dosis de recança pel que puguem trobar al llarg de la nostra ruta, però amb esforç es va fent més i més ferma amb l'ajuda de la segona, la tercera i totes les que ens fan recórrer el camí, sovint no gens pla, que és la Vida!
;-)
Caterina, nineta!
Has brodat els comentaris en aquest post ehh. Gràcies!!!!
Una besada
Les pors poden fer caure els cabells Myt? i jo que pensava que era cosa de l'edat...
Petonets.
Si persisteixen molt de temps i arriben a debilitar el ronyó, sí clamence, ara que també hi fa molt la nostra herència familiar.
Hahaha l'edat diu... hi ha bastants iaios amb una cabellera blanca envejable, no? ;-)
Petonets
Però, myt!... que he "brodat" els comentaris, dius... si jo no sé ni enfilar una agulla i el "corte i confetsion" (sobretot l'arxiconegut Sistema Martí) se'm dóna fatal, fatal! hahahahah
I les gràcies, a tu, en tot cas, per tantes coses... (uffffffffff, nineta!)
Emocionadament, una besada grossa!
OFF THE RECORD: Ostres! (ara mateix el mot que apareix a "Verificació de paraula" és molt escaient respecte del que parlàveu sobre els ronyons: SEFURIL !!! ("Seguril" és un diurètic, no? hahahah)
Hahaha caterina! Jo no sabia ni que existia un "Sistema Martí", ja veus la meva maestria en "confetsión" ;-))
Hahaha amb el Seguril, quines verificacions més adients!
Una besada i bon dilluns
La por, es la que ens lliga les mans, els peus, la boca, ..., ens ho lliga tot perque ens lliga el cap.
Però el que no pot lligar la por es el cor, perque es l'únic que ens pot dir el que volem, el que dessitgem, el que somniem, alló pel que donariem el que fos; llavors ve el cap i ho fa capgirar tot amb el seus raonaments plens de totes les pors que em anat acumulant.
Els amics, els amants, els companys, els germans, ..., sobre tots ells aboquem les nostres pors; lluitem perque el cor pogui expressar tot el que sent, deixant el cap i les seves pors en un segon terme; si més no , intentem-ho, el cor t'ho agrairà.
Hola japs!
Estic d'acord en totes aquestes lligadures que ens creen les pors i penso que si escoltem de veritat el que sentim, el que ens dicta el cor, les pors mica a mica es van esvaint i caminem vers els nostres desitjos més profunds, cap allí on realment la nostra essència vol arrelar.
Tot i així, crec en l'equilibri ment versus cor i s'ha de valorar també el que ens diu la ment, trobant la justa mida per sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres. Tots ho hem d'intentar, i el cor és agraït, tens raó.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home