Infants de 80...
...i dels somnis fets a miques,
i dels somnis fets a miques...
Si te'ls trobes, acarona'ls.
Acompanya'ls que no es perdin.
Són tan fràgils com la brisa,
els infants de vuitanta anys.
Powered by Castpost
[Els infants. Joan Isaac]
Maite Fruitós 12:00 a. m.
9 Comments:
Tot i que el 80 és "el meu número", em sembla que arribar a tal aniverari ha de comportar necessàriament la major dosi de lucidesa, fortalesa i empenta possible. Si no ha de ser així... amb 79 ja farem!
Ui sí que és alt el teu número, nineta!
Totalment d'acord amb tu... Jo treballo amb un bon grup d'avis amb més de 80 anys, amb una lucidesa, una empenta i una energia que ja voldrien molts joves tenir-la per aplicar-la al dia a dia. Ara, el que està clar, és que necessiten una gran dosi de tendresa doncs la majoria han viscut moments molt durs.
Un petonet
Crec que és molt cert el que diu el fragment de la cançó de'n Joan Isaac i que molts dels somnis d'aquesta generació es féren miques. També és cert que ara, els que estan bé de salut, amb això dels viatgets i amb tot el que tenen a la seva mà, viuen plenament i s'ho passen molt bé.
Segur que dónes tendresa "als teus iaios", com tu els anomenes.
Una abraçada
Malauradament no tothom assoleix aquesta xifra amb la lucidesa d'un infant... i això si és que hi poden arribar.
El que compta no son els anys, és la quantitat de VIDA que hi haguem pogut encabir dins de cadascún dels que ens siguin atorgats.
Ei carme!
Sí carinyet, desafortunadament no han tingut tants privilegis com nosaltres i han tingut que reprimir molts somnis i anhels.
Els que estan bé de salut no paren! Jo en tinc una colla gairebé d'estressats. Que si informàtica, que si ball, que si nets, que si tai txí... Els hi falten hores!
Un petonet, bonica
Cert, borinot i és molt dur pels qui viuen una experiència així.
Quina sentència més sàvia aquesta de la quantitat de vida! Dóna per reflexionar-hi força...
Un petonet
Ara recordo aquell post de la venedora de flors....
sempre m'han colpit els silencis de la gent gran.
Aisss se'm va quedar gravadeta al cor la iaiona que venia capells de flors...
Sí que colpeixen a vegades els silencis, però per mi també són senyals de saviesa, de recolliment cap l'interior d'un mateix, on resideix l'essència de tot.
Fa uns dies, una dona molt sàvia, em deia que jo acabaria fent alguna cosa amb nens amb el que m'agraden i jo li vaig explicar la meva especial connexió amb la gent gran. Em va dir que els nens i els avis estan molt, molt aprop, que a Indonèsia, deixen els infants sempre a càrrec dels més grans doncs diuen que els dos estan molt propers al cel. Uns en'acaben d'arribar i els altres no tardaran en anar-hi. Em va semblar bonic...
Un petonet
* n'acaben
Publica un comentari a l'entrada
<< Home