Ocells migratoris
"No sempre pots evitar
que els ocells nocturs de la tristesa
sobrevolin el teu cap,
però sí pots impedir
que hi facin niu "
(Proverbi xinès)
Powered by Castpost
Maite Fruitós 12:00 a. m.
17 de febrer 2006
"No sempre pots evitar
que els ocells nocturs de la tristesa
sobrevolin el teu cap,
però sí pots impedir
que hi facin niu "
(Proverbi xinès)
Powered by Castpost
ALTRES ESPURNES
ESPURNES REGALADES
14 Comments:
No deixis mai que es fixin massa en els teus rínxols, myt, encara hi voldrien fer el seu resguard :-D
Una abraçada
Pobre del q tingui el cap de pardals! :-P
No sempre es pot evitar, tens raó, però posem en pràctica els mecanismes perquè volin ben lluny i els impossibilitin fer-se hostes del nostre ànim!
Ostres quina rao té aquest proverbi eh...si tot fos tan facil com dir-ho...la teoria la sabem, i tant que la sabem...ara, la pràctica, això ja és una altra cosa!
Una abraçada tieta
Anna
Hahaha carles M'estàs dient que els meus rínxols semblen un niu?
Intentaré estar ben atenta quan els ocells em visitin. Què et sembla si en comptes de practicar Yang els sacsejo amb una formeta de Chen? Segur que marxen cap a d'altres indrets ;-)))
Un petonet
He he soci. Crec que veuran el lloc ocupat i ja no s'hi aturen a provar de fer niu...
Un petonet
Exacte, caterina, res d'hostes! que ja sabem que "hostes vingueren que de casa ens tragueren"
Un petonet i bon cap de setmana!
Ei Anna, preciosa!
A vegades en fa falta una mica més de "Fe" (i no en cap sentit religiós) del que mereixem, que és somriure per sobre de tot i no deixar-nos vèncer per la tristesa.
Un petonet, bonica
Doncs a mi m'agraden els mussols...
( ehem.... i les òlibes ;-)))
Mira que bé mussolet! Segur, però, que tu no ets una au de tristesa,
Ara em vé al cap un poema sobre una òliba, d'un preciós llibre que em van regalar.
Com t'agraden, te l'escric:
Esguardo la caiguda de les hores i em
sé òliba diürna que escolta encu-
riosida el trànsit veloç dels homes.
Una òliba atenta que llambregueja
l'esperit de les coses. Un artesà que
amb la matèria de la vida alça les
bastides dels somnis i enceta els
llençols albins on es rebolquen els sig-
nes cal:ligràfics.
(Com una Òliba. Manel Alonso)
Un petonet :-)
Gràcies, Myt. És molt suggerent, especialment la darrera imatge.
Me'n vaig del niu... el sol és a punt de sortir :-)
:-) mussolet.
Que tinguis un dia preciós!
també els ocells de la tristesa hi són bonics ens recorden la felicitat. La tristesa també és necessària i com tots els ocells fan niu però per algún temps, després marxen i en vénen d'altres que també fan niu i marxen , crec que a tots els hem de cuidar i voler-los perquè formen part de les nostres vides :) gràcies pel teu somriure :) una abraçada
Totalment d'acord, joan!
Si no acceptem i apreciem els ocells de la tristesa, poc valorarem els de la felicitat. Les dues cares sempre presents, els dos pols complementaris, la necessària existència del yin per poder veure clarament el yang...
:-)) una abraçada
Publica un comentari a l'entrada
<< Home