Dona d'Aigua
El sol li acaronava les llàgrimes que no havia volgut cristal.litzar.
Com d'altres dies, ella percebia l’energia del cim que l'acollia.
Tancà els ulls, alenà a fons, i esdevingué un esperit d’aigua…
La lleugeresa del seu nou estat li provocà un àvid desig de fluir.
Avançà intrèpida, perforant amb suavitat les roques més dures,
atravessà rius, torrents i estanys, conscienciant la seva essència...
Sens vertigen, balandrejà coratjosa per dolls, saltants i abismes.
Escoltà la crida latent de l'oceà, creixent l'anhel d'aplegar-s'hi.
L'aigua aclama l'aigua, i a la fi, el dolç abraçaria el salat…
Powered by Castpost
Maite Fruitós 12:45 a. m.
15 Comments:
Fluir, sempre fluir... Si ens resistim al curs natural de les coses podem acabar convertits en bassal putrefacte, condemnat a l'evaporació sense haver assolit la fusió amb el Mar, esdevindre projectes malaurats, estancats en el nostre aïllament, privats del contacte amb els altres rierols.
Tothom neix dolç, i fa el seu camí vers la sal que ens purifica.
Sí borinot, fluir...
Jo veig la sal, com el yang del dolç :-))
Un petonet
En una primera lectura, he vist molt de dolor en una persona presonera, fins al punt de no poder ser ella mateixa. "He tancat els ulls, he respirat a fons" i m'han vingut al pensament les transformacions que l'ésser humà experimenta al llarg de la vida.
Si les circumstàncies ho permeten, madurarem i ens convertirem en adults, abandonant la soledat de l'espai. Si no, ens descobrirem un matí transformats en insectes monstruosos, com els que va imaginar el Kafka; en llops ajudats per la Circe; en Minotaures, esperant l'Ariadna que ens mostri el camí i, fins i tot, en vampirs, vagant en una nit eterna.
He obert els ulls i he somrigut.
Com enriqueixen les interpretacions, Pilar...
Ara, que dur ens ho pintes amb aquesta transformació en insectes monstruosos, vampirs,.. si no ens convertim en adults, no? ;-))
Hi ha tants adults sumits en la soledat dels espais...
Jo tan sols havia volgut expressar la suavitat i la força alhora de l'element aigua...
Crec que si ens movessim amb l'esperit de l'aigua arribariem més fàcilment als nostres desitjos i anhels, que tot ens seria més fàcil.
No embestir els nostres objectius o els problemes que ens acosta la vida amb duresa, amb rigidesa, sino cercant com l'aigua les escletxes, les portes, els camins i vies per trobar el que necessitem, per arribar on volem.
Fins i tot moltes vegades tallem el plor, cristalitzant l'aigua de les llàgrimes, no volem sentir-nos fràgils, quan ser fràgil no vol dir ser dèbil, sino que a vegades un cor tendre, suau, és un cor molt fort.
I què dir d'aquesta respiració profunda... Com canviaria la nostra vida si respiressim sempre profundament, des del nostre "Oceà de Chi", com anomenen en Medecina Xinesa a l'abdòmen. Moltes rigideses es fondrien i fluiriem harmoniosament amb la vida.
Un petonet
Gota a gota s'omple un oceà.
Una besada! ;-)
Hehe caterineta, i de mica en mica s'omple la pica, no? (millor d'aigua que de plats... ;-))
Un petó!
Maco el que volies expressar; utòpic i maco, com quasi tot.
Poso sordina a les paraules que no diré, no sigui que trenquin el silenci de la bellesa que algú més vulgui dibixar.
Només un incís: El ser adults no té res a veure amb l'edat, per a mi, sinó amb madurar, crèixer...Cadascú que triï el mot que li abelleixi.
Ah!, malauradament conec aquesta respiració abdominal. Malauradament perquè vaig "haver" d'aprendre-la.
Em guardo els petons.
Una abraçada.
Utòpic, Pilar aconseguir les coses que desitgem, arribar on volem, fluint amb suavitat, deixant enrera la rigidesa i la duresa?
Per a mi una utopia és un ideal irrealitzable i això no ho és. Hi ha moments molt durs a la vida, molts els coneixem, que ens deixen sense força i sense esperances, però no podem estancar-nos en les experiències. Hi ha tantes coses precioses que podem aconseguir amb il.lusió i convicció del SÍ a l'ara!
Veritablement, és una llàstima que haguem de "reaprendre" a respirar adequadament com feiem quan erem nadons, quan el cos i la ment ens diuen "prou", reclamant-nos l'alè vital per retornar a l'equilibri.
Volem madurar, avançar, saber, posseïr, ser gairebé perfectes,.. i ens oblidem de totes aquestes qualitats del nostre nen interior que per natura ja és perfecte: la respiració, la suavitat, la tendresa...
Crec que és una sort si has reaprès a respirar. Com diu una amiga meva: "Siguem tot nassos"!
:-))
Quin privilegi el del barquer que contempla com es fonen l'aigua dolça i la salada, des de l'oceà, no?
Bonic texte, bonica imatge, Maite
Una abraçada
aquests moments que descrius són tan bells i feliços, mai diré jo útopics en el sentit de no sentits perquè la utopia existeix malgrat que siga efimera, instantanea i potser no copsada en el seu moemnt sinó més bé recordada o desitjada, i fins i tot aleshores en aquest últim cas plenament gaudits.
pensem fins i tot que només els sentim quan ho escrivim, seria cert i real aquest moment i per tant valedor de la més preada benaurança. Trobar-se diluït en els propis elements que ens componen, el lloc natural que ocupem en el món , juntament amb totes les altres coses vive, l'aigua, el vent, les pedres.
M'ha semblat preciós i fins i tot potser perquè estic lleguint-me la bíblia m'ha recordat a una bella parabola de la vida. Una abraçada d'aigua :)
Sí lluís, segur que en aquells moments es sentí fos ell també amb l'essència de l'aigua, amb la natura.
Gràcies lluís, un petonet :-))
Què bonic el que dius Joan...
Estic d'acord amb tu i també crec que moltes vegades tan sols somniant, imaginant, deixant anar des del cor, ja sigui parlant o escrivint, el que sentim, gaudim d'instants preciosos i valuosos.
Tinc pendent la lectura de la Bíblia i segur que algun dia m'hi poso. Estic segura que hi estàs descobrint imatges i elements altament enriquidors per la teva vida.
Et retorne una abraçada d'aigua :-)
Doncs... jo em quedo amb la primera frase.
Tot té el seu temps :-)
anònim... Bona tria! ;-)
Deixant d'enquistar, d'estancar els sentiments que bullen dins nostre, ja siguin de tristesa o d'alegria, impedint que cristalitzin les llàgrimes que volen sorgir dels nostres ulls, porta que connecta el nostre interior amb l'exterior, arribem a sentir la nostra veritable essència i a fluir amb la Vida.
Temps per plorar, temps per somriure, temps...
Una abraçada
Els elements de la natura que ha expressat en Joan, m'ha fet pensar en una música per adjuntar al post... :-))
Publica un comentari a l'entrada
<< Home