La tassa de te
Em trobava asseguda a la sala d'un hospital, quan dos joves metges s'han aturat a pocs metres de la meva cadira.
Pel registre i l'expressivitat brindada a la conversa, m'ha semblat, que lluny de desitjar intimitat, m'estaven demanant a crits que els escoltés, que els admirés per les grandeses que departien. Amb la improvitzada representació que m'han regalat, m’han fet somriure una bona estoneta per dins.
A cada magnat mot que deixava anar l'un, el company semblava necessitar demostrar-li que allò ja ho sabia sobradament, que a més a més, ell gaudia de molta més informació, de millors fonts, que aquell aspecte el tenia més que superat, que aquelles tècniques ja havien passat a la història, que segons la seva àmplia experiència, que, que, que…
En fi, en pocs minuts, el “Jo” omnipotent ha omplert a vessar tot l’espai de la sala…
Quan ha acabat el que m'ha semblat un primer acte de la representació, que segur continuarà en una propera trobada dels dos personatges, m’he quedat reflexionant sobre "l'obra" que m'han ofert, sobre aquesta actitud un xic envanida i reblerta que molt sovint adoptem els humans a l'escenari de la Vida.
En contra d’enriquir-nos, aquesta positura ens tanca, ens bloqueja, impossibilitant que ens impregnin noves espurnes de coneixement que ens poden fer créixer, negant-nos, moltes vegades, la possibilitat de rebre petites o grans joies de qui sen's apropa, de qui tenim davant.
He recordat una antiga i coneguda història oriental d’una tassa de te…
Dia a dia, un gran nombre de gent s’acostava al jardí de Nan-in, un ancià Mestre japonès, per escoltar les seves sàvies paraules.
Un famós guerrer, encuriosit per tanta afluència, decidí visitar-lo, anunciant-se al Mestre amb antel.lació, fent-li saber que no disposava de molt temps, degut a les seves importants tasques.
A l’arribar, va saludar al Mestre, exposant-li una immensa llista de títols, coneixements, mèrits i distincions, obtinguts despres de durs anys d’estudi i sacrificis.
Un cop finalitzada l'extensa i acurada presentació, va demanar-li amb un to greu i orgullós que li expliqués què era el Zen.
Nan-in, amb serenitat i el rostre immutable, li va oferir com a resposta, una tassa de te. Mirant-li els ulls, començà a servir la beguda amb tota la calma del món i tot i que la tassa del guerrer era ja plena a vessar, el Mestre continuà.
El guerrer, veient que el te sobreeixia, sorprès per la poca destresa de l'anfitrió, no va poder contenir-se i li exclamà:
- Però no se n’adona que la tassa ja és completament plena? No hi cap ni una gota més de te!
- Com aquesta tassa, - va respondre Nan-in sense perdre ni un instant l'aplom del seu rostre ni el seu dolç somriure -, vostè és ple de les seves opinions, dels seus coneixements. Com podria mostrar-li el que és el camí del Zen, com pot aprendre quelcom més si abans no buida la seva tassa?
- A menys que la seva tassa es buidi, vostè no podrà incorporar ni una gota més.
Encongit, davant la lliçó que acabava de rebre, el visitant s’aixecà i amb una respectuosa salutació al Mestre i se n'anà sense dir paraula.
Maite Fruitós 1:15 p. m.
14 Comments:
Si parlem de comunicar-nos, estic d'acord amb el que diu el conte. La comunicació, la verdadera, exigeix de buidar-se de continguts per poder donar i rebre. Això és per a mi compartir, que no és sinònim d'obtenir sinó del meravellòs significat de la paraula: gratuitat.
Si parlem d'evolució personal, no ens cal buidar-nos per omplir-nos de nou. Millor transformem allò que "ens buida", observant-lo, coneixent-lo, acceptant-lo i canalitzant-lo, com a part nostra, indispensable que ens identifica.
Com coneixeríem la mà dreta si no existís l'esquerra? Com podríem volar, àngles amb una sola ala que som, sense un altre àngel amb una sola ala?
I és per això que t'escolto, Myt, mentre et llegeixo en silenci.
De fantasmes n'està el mon plè... en tot cas, a mi personalment, la superbia em costa de suportar
Molt bonic el que dius Pilar... :-)
Crec que el "buidar-se" del conte, no és tant en el sentit del donar o del regalar, d'aquesta gratuitat tant preciosa que esmenes, sino que ens vol fer reflexionar bàsicament sobre el concepte d'humilitat en tots els àmbits de la nostra vida, davant les persones que ens anem trobant.
El veig com un obrir-se a que sempre podem aprendre alguna cosa de qui se'ns acosta, tot i que ens pugui semblar que sabem més que ell.
Si quan ens estem comunicant o relacionant amb algú, només estem atents a observar si sap menys que nosaltres, si és més o menys considerat socialment, si tan sols escoltem el parlotejar de la nostra ment dient-nos que "nosaltres sabem més" o "som millors", que "no n'hi ha per tant", que "no t'aporta res de nou", ben segur ens perdem alguna cosa que ens podria enriquir moltíssim. Penso que és refereix a aquest buidar de la ment que ho analitza i ho jutja tot, impedint-nos captar l'essència del que sen's apropa.
Un petonet
Ai usuario, aquest escoltar, preciosa clau per enriquir-nos dia a dia.
I costa tant escoltar, mantenint la ment en silenci... :-))
Un petonet
Ei soci!
Així que nom pots amb els "fantasmets" eh ;-)))
Serà qüestió de observar-los atentament i veurel's a distància i somriure davant tot l'esforç que han de fer en els seus discursos, en la seva forma de vendre's als altres. Crec que gasten tanta energia...
Un petonet
Els "fantasmes" també retenen, de vegades, les paraules de "l'oponent". Les repeteixen en un futur fent veure que són seves.
I si és devant una persona tant bonica com tu encara més.
Ei despi!
El que deia, gasten un munt d'energia en totes les seves accions i no crec que gaudeixin massa de la vida. Si alguna vegada, quan no han de fer el paper davant els altres, es queden en silenci amb ells mateixos, tampoc crec que se sentin massa bé...
Gràcies carinyet per lo de bonica ;-). Cada dia intento més veure en aquest "fantasmes" que comenteu, éssers que em poden ensenyar alguna cosa i el llençol blanc que els vesteix es torna una disfressa amb multitud de colors que em fa somriure :-)
Un petonet
No puc estar-me; deu ser que m'agraden els contes.
Res del que veiem i no coneixem és real. Cadascú és com és i no calen prejudicis o interpretacions. Fins i tot els "fantasmes", crec que tots ho som, ens ensenyen.
Els sentiments equilibren les persones, fins al punt que l'entorn dels que considerem "fantasmes" ens consideraria "fantasmes" a nosaltres.
Petonets retornats.
Benvinguda pilar :-)
Crec que tot el que veiem i no coneixem és real però no conforma la nostra realitat. Tens tota la raó i si ens obrim, sense prejudicis o interpretacions, podem aprendre de tot i de tothom. Penso que aquesta és l'essència del conte o almenys és el que pensava jo quan escoltava als metges parlar.
Els sentiments equilibren i donen plenitud a la persona i a voltes, si no els sabem canalitzar, poden trencar el nostre equilibri.
Ja diuen que mig món se n'enriu de l'altre mig :-)
És maca la història i penso que moltes vegades passa això. Hi ha molta necessitat d'impressionar, suposo per ser reconeguts i valorats i d'entrada es "marca el territori" amb tot el pilot de títols i sapiències que es té.
Deu ser el nostre instint animal, no myt?
una abraçada
Buidatges i silencis deuen ser una bona combinació per tornar a omplir el sarró interior i atorgar-los a les paraules el seu exacte significat.
Una besada.
:-) carles! ai els instints animals...
Crec que també hi deu haver un pèl d'instint d'inferioritat en aquesta necessitat de demostrar qui som i què fem.
Si no ens fa por el que puguin pensar els altres de nosaltres, com ens valorin,.. segur no tindrem aquesta necessitat de publicitar-nos i la comunicació i aprenentage seran més rics i fluids.
Una abraçada
Estic d'acord amb la Pilar quan deia que no es tracta de buidar-nos per omplir-nos de nou, de buidar el nostre sarró interior, com expresses tu.
El silenci interior sí que ens dóna la clau per enriquir el nostre bagatge i per comprendre el exacte significat de les paraules.
Un petonet :-))
Publica un comentari a l'entrada
<< Home