De fet feia molt temps que la volia incloure al blog i com ja és tan rica poca cosa li calia per acopanyar-la. Vaig optar per la paraula "enyor" que em semblava que sintetitzava una mica els sentiments que s'expressen en la peça. M'agrada molt aquest treball entre els dos poetes i cantants.
Ai Lluís, si n'és de difícil això de viure totalment centrats en el present...
Qui no enyora i qui no desitja, tens tota la raó! Esperem que no impedeixin, però, viure amb intensitat els moments presents, asaborir-los tot el que poguem.
Quan posem atenció a les onades acostumem a mirar únicament la que tenim devant. La seguent encara no ha arribat i la precedent ja ha desaparegut. Una mica com viure en "l'ara".
Mai no m'havia parat a pensar-ho. Els blogs feu més servei del que us penseu.
Moltes vegades ens privem d'un ARA desitjat per la por del que aquest ARA els condicioni el DESPRÉS.
Tots hem caigut en aquest parany que potser ens ha privat de gaudir plenament un ARA que potser mai es tornarà a presentar...
Som humans, febles, imperfectes, i tal vegada mai encertem l'onada que ens arrossegaria al port on realment pertanyem. I esdevenim naufrags en illes desertes on ens planyem d'allò que hagéssim pogut ser si haguéssim sabut fluir amb l'onada correcta, la que passa només un cop a la vida.
Aisssss ara m'has fet venir records d'infantesa al mar :-) Aquells moments inoblidables de joc amb les onades. Esperant les més altes, vivint sensacions pessigollejants quan t'abraçaven i les sobrepassaves.. Ara, que em sembla que ja no gaudiem totalment del present i trapelles infatigables, enmig de l'onada, ja fixavem la mirada en aquella que venia a cercar-nos, que ens semblava encara més majestuosa... ;-)
No coneixia aquesta cançó, és preciosa. Dos poetes de la música, dos músics de la paraula, junts per fer una peça magnífica, evocadora i duradora en el temps.
Mentre l'escolt em ve a la memòria la contemplació de la mar, del mar, del Mirall des d'un indret concret de la meva ciutat, el Molinar, un barri mariner pel qual tenc predilecció i per on hi fa de bon passejar. Barques, petites o grosses, que tenen per escenari el portet; gent que va i ve, passejadors empedreïts; infants amb la bicicleta; gent prenent el sol a una terrassa; i un capfico, per què no?; recol·lectors de copinyes; esment al gos, que va a lloure!...
Avui deu ser un dia molt especial, perquè em ve al cap una altra imatge: una cargolina i una preciosa estrella de mar!
Tots hi hem caigut, i malauradament hi seguim caient una i altra vegada en aquest desaprofitar l'ARA. Penso que tots ens hem privat alguna vegada d'experiències que voliem viure però no podem arrelar-nos al penediment o a al "i si ho hagués fet..".
Seguim tenint constantment un ARA per viure i si ho fem amb intensitat segur que en treurem nous moments preciosos, diferents al que vàrem viure o haguessim pogut viure, però igualment positius.
Jo no vull etiquetar com encerts o desencerts el que anem trobant en el fluïr del nostre viatge. M'agrada pensar que em vaig trobant amb ones que omplen de bellesa el meu trajecte, cap és correcte ni incorrecte, sino que cada una m'enriqueix i m'ajuda a conèixer una mica més a la personeta que es mou dins meu en aquest mar que és la vida...
Quina descripció més bella d'aquest entorn del teu Mirall!
Quan vaig escriure el post, n'hi vaig veure a la sorra! ;-) La cargolina però, va balancejar-se en l'onada més alta i desaparegué per l'horitzó deixant que una preciosa estrella brillés amb força sobre l'arena...
Hahaha carme! Ostres jo també l'enyoro molt, nineta!
Aquest estiu passat, amb el viatge a Xina, no hi vaig anar ni un dia i en tinc unes ganesssss!
Ahir sentia l'escalforeta del solet i em venien preciosos records passejant de bon matí arran de mar, quan la sorra encara no està envaïda de cossets desitjosos de "torrar-se" sentint el rumoreig de les ones.. aisss que em torno a enyorar...
Desitjo de tot cor que estiguis millor. Tens a molta gent que t'estimem, no ho oblidis... Vindran vents més favorables, n'estic segura i la teva barca navegarà més segura que mai.
14 Comments:
Quina cançó més bonica, Maite! Jo també enyoro el mar, molt!!!!!
Això de viure el present és difícil oi?
Enyors i desitjos de futur, costa no deixar-s'hi atrapar.
Una abraçada
Hola lluís. A mi m'encanta aquesta cançó!
De fet feia molt temps que la volia incloure al blog i com ja és tan rica poca cosa li calia per acopanyar-la. Vaig optar per la paraula "enyor" que em semblava que sintetitzava una mica els sentiments que s'expressen en la peça. M'agrada molt aquest treball entre els dos poetes i cantants.
Ai Lluís, si n'és de difícil això de viure totalment centrats en el present...
Qui no enyora i qui no desitja, tens tota la raó! Esperem que no impedeixin, però, viure amb intensitat els moments presents, asaborir-los tot el que poguem.
Una abraçada :-)
*acompanyar-la
Quan posem atenció a les onades acostumem a mirar únicament la que tenim devant. La seguent encara no ha arribat i la precedent ja ha desaparegut. Una mica com viure en "l'ara".
Mai no m'havia parat a pensar-ho. Els blogs feu més servei del que us penseu.
Moltes vegades ens privem d'un ARA desitjat per la por del que aquest ARA els condicioni el DESPRÉS.
Tots hem caigut en aquest parany que potser ens ha privat de gaudir plenament un ARA que potser mai es tornarà a presentar...
Som humans, febles, imperfectes, i tal vegada mai encertem l'onada que ens arrossegaria al port on realment pertanyem. I esdevenim naufrags en illes desertes on ens planyem d'allò que hagéssim pogut ser si haguéssim sabut fluir amb l'onada correcta, la que passa només un cop a la vida.
despi, bonica! Mira quina reflexió més bonica...
Aisssss ara m'has fet venir records d'infantesa al mar :-) Aquells moments inoblidables de joc amb les onades. Esperant les més altes, vivint sensacions pessigollejants quan t'abraçaven i les sobrepassaves..
Ara, que em sembla que ja no gaudiem totalment del present i trapelles infatigables, enmig de l'onada, ja fixavem la mirada en aquella que venia a cercar-nos, que ens semblava encara més majestuosa... ;-)
Una abraçada
No coneixia aquesta cançó, és preciosa. Dos poetes de la música, dos músics de la paraula, junts per fer una peça magnífica, evocadora i duradora en el temps.
Mentre l'escolt em ve a la memòria la contemplació de la mar, del mar, del Mirall des d'un indret concret de la meva ciutat, el Molinar, un barri mariner pel qual tenc predilecció i per on hi fa de bon passejar. Barques, petites o grosses, que tenen per escenari el portet; gent que va i ve, passejadors empedreïts; infants amb la bicicleta; gent prenent el sol a una terrassa; i un capfico, per què no?; recol·lectors de copinyes; esment al gos, que va a lloure!...
Avui deu ser un dia molt especial, perquè em ve al cap una altra imatge: una cargolina i una preciosa estrella de mar!
Una besada molt grossa! ;-)
Ei borinot, preciós!
Ai les pors! ja hi som altra vegada, oi? ;-))
Tots hi hem caigut, i malauradament hi seguim caient una i altra vegada en aquest desaprofitar l'ARA. Penso que tots ens hem privat alguna vegada d'experiències que voliem viure però no podem arrelar-nos al penediment o a al "i si ho hagués fet..".
Seguim tenint constantment un ARA per viure i si ho fem amb intensitat segur que en treurem nous moments preciosos, diferents al que vàrem viure o haguessim pogut viure, però igualment positius.
Jo no vull etiquetar com encerts o desencerts el que anem trobant en el fluïr del nostre viatge. M'agrada pensar que em vaig trobant amb ones que omplen de bellesa el meu trajecte, cap és correcte ni incorrecte, sino que cada una m'enriqueix i m'ajuda a conèixer una mica més a la personeta que es mou dins meu en aquest mar que és la vida...
Un petonet
Sí eh Caterina, a mi m'emociona quan l'escolto...
Quina descripció més bella d'aquest entorn del teu Mirall!
Quan vaig escriure el post, n'hi vaig veure a la sorra! ;-) La cargolina però, va balancejar-se en l'onada més alta i desaparegué per l'horitzó deixant que una preciosa estrella brillés amb força sobre l'arena...
Un petonet i un somriure especial
Quines ganes m'has fet venir d'anar a la platja!!!! :-DDDD
Una abraçada, preciosa
Hahaha carme! Ostres jo també l'enyoro molt, nineta!
Aquest estiu passat, amb el viatge a Xina, no hi vaig anar ni un dia i en tinc unes ganesssss!
Ahir sentia l'escalforeta del solet i em venien preciosos records passejant de bon matí arran de mar, quan la sorra encara no està envaïda de cossets desitjosos de "torrar-se" sentint el rumoreig de les ones.. aisss que em torno a enyorar...
Un petonet
El mar que mai no calla.
I en canvi, aquell silenci
...
anònim,
Preciosa la remor del mar
per acompanyar el silenci,
a voltes tan necessari,
gairebé sempre enriquidor
...
Un petó
Ei pupil, carinyet!
Desitjo de tot cor que estiguis millor. Tens a molta gent que t'estimem, no ho oblidis...
Vindran vents més favorables, n'estic segura i la teva barca navegarà més segura que mai.
Descansa, preciosa. Ja parlem!
Un petonet
Publica un comentari a l'entrada
<< Home