El bambú

El jove Wang, llegí el caràcter "Paciència", acurosament cal.ligrafiat a la tapa d'aquella caixeta que li acabava de donar la seva mare.

Era un llegat de Mei Yan, l'àvia estimada, que feia unes hores havia mor serenament, acompanyada dels seus éssers estimats, al mateix llit on havia nascut gairebé cent hiverns abans.

Wang, obrí amb il.lusió la capseta vermella, llegint el breu poema, escrit en un paper d'arròs, que protegia el que semblaven unes petites llavors:

"El seu esperit pacient
en bambú es converteix.
Un bambú que creix i creix..."

Contemplà amatent les granes acotxades sobre un niu de cotó; n'agafa un grapat, acaronant-les amb els dits, sentint un agradable pessigolleix al fer-les rodolar sobre el palmell de la mà.

L'àvia era una dona sàvia. Recordava quàntes coses havia après amb ella i no dubtava que alguna lliçó important li volia transmetre amb aquell regal.

Tornà a cobrir amb cura les llavors, tancà la capsa, i amb un somriure als llavis, la besà, donant gràcies des del cor a l'àvia.

El sol de març bressolava la primavera i Wang es dirigí al raconet de l'era que havia decidit acolliria les llavors. Amb solemnitat, les feu desaparèixer una a una, sota la terra humida.

Des d'aleshores, no deixà d'acudir-hi cap dia. Les regava, les adobava, observava amb atenció cada mil.límetre de l'espai sembrat, intentant descobrir algun petit indici de naixement.

S'adormiren l'estiu, la tardor, l'hivern i arribà una nova primavera... les llavors seguien sense donar cap senyal de vida.

Passaren anys infructuosos. A voltes l'envaïen dubtes de si les llavors eren o no fèrtils, però no deixà de vigilar-les amorosament ni un sol dia, sentint-se connectat a l'essència de l'àvia.

Apuntava la setena primavera i, com cada matí, el jove s'apropà al terreny sembrat. No creia el que veien els seus ulls! La terra s'havia obert i exhibia petites tijes de bambú!

No podia deixar de mirar-les, s'hi passà hores contemplant-les i, minut rera minut, les plantes semblaven alçar-se màgicament... En només sis setmanes els seus bambús van créixer... més de trenta metres!

Dies més tard, va saber que el bambú és pren set anys per créixer i sis setmanes per desenvolupar-se. Durant aquells set anys d'aparent inactivitat, va generant un complex sistema d'arrels que permeten suportar el creixement que ve després.

Cada cop que mirava els bambús, percebia l'àvia aprop i li agradava meditar al seu esguard. Ella, se sentiria tan feliç al veure l'esperit pacient que havia desenvolupat el seu net...

Consciencià les nombroses vegades que a la vida, volem trobar solucions ràpides, triomfs precipitats, sense entendre que l'èxit és resultat del creixement interior i que aquest, sovint demana temps.

Reflexionà, al recordar els dies de desànim davant les aparentment infèrtils llavors, sobre aquells que aspiren a resultats a curt termini i com abandonen sobtadament, moltes vegades, just quan ja estaven a punt de conquerir la meta.

Va prometre's recordar sempre el cicle de maduració del bambú i no llençar la tovallola si no veia el resultat esperat a curt plaç, com en el conreu pel que havia lluitat durant set anys.

Mai no oblidaria que si està passant alguna cosa al nostre interior, sense manifestar-se externament, ben segur estem creixent i madurant per dins i amb el temps, somriurem al veure'n els fruits.


Ahir dissabte, vaig tenir curs. En acabar, la professora ens va regalar un missatge personal als assistents. Vaig somriure'm d'allò que a voltes anomenem "casualitats". Em sonava tant al conte que havia escrit unes hores abans...

Deia el següent:

"Per transformar un somni en realitat, hauràs de ser perseverant i fer tot allò necessari per tal que succeeixi. Sigues perseverant i les coses succeiran"