Quan la vida "escalda"...

S'anunciava un estiu xafogós i les tisores de Li Bo retallaven pacientment les fulles dels seus preciats bonsais. Era una tasca imprescindible per equilibrar l'absorció de l'aigua i la transpiració, davant les extremes temperatures que s'esperaven.

De tant en tant, des d'aquell raconet del seu jardí, els seus ulls s'allunyaven fins la finestra de la cuina de la casa, amb l'esperança de no creuar-se altra vegada amb la figura d'ella...

L'afligia contemplar el rostre empal.lidit de Li Mei, la seva jove filla, i ara, un cop més, la distingia allí, asseguda, immòbil i passiva, amb la mirada perduda i esmorteïda. L'amoïnava com consumia els dies infructuosament, abandonada al desànim, amb una impenetrable cuirassa emocional que la tancava a qualsevol nova il.lusió.

Era conscient que la noia havia viscut experiències difícils de pair. En pocs anys, el destí li havia arrancat coses importants: una dolça mare a la que adorava; l'amat que marxà a la ciutat a treballar i a les poques setmanes l'havia escrit confessant que estimava una altra dona; aquella feina que tant anhelava, assignada per influències a algú molt menys preparat que ella,..

Dia rera dia, havia anat perdent la confiança en els altres i en ella mateixa. Vivia corsecada per una constant sensació de pèrdua, d'incapacitat per resoldre els problemes que se li presentaven. Quan en solucionava un, n'apareixia un altre que la feia sentir més feble i més dèbil.

Als vols del migdia, Li Bo, repassà un a un els bonsais, evaluant positivament el resultat de la feina feta. Guardà curosament les eines i entrà a la llar, directe a la cuina on Li Mei havia començat a netejar les verdures pel dinar.

La besà al front i, en silenci, es dirigí al fogar, encenent tres focs sobre els que col.locà tres petits pots amb aigua. Quan arrencaren el bull, llençà un grapat d'arrós, al primer, un parell d'ous, a l'altre i unes fulles de te blanc es submergiren al tercer.

Els tres recipients borbollaren una bona estona fins que els retirà del foc, sota l'encuriosit esguard de Li Mei. Solemnement, portà a la taula on feinejava la filla, l'arrós i els ous en uns bols i el te al mateix utensili on s'havia fet.

Sol.licità a la noia que toqués l'arròs i assenyalés com el percebia. Li Mei, accedí, prement-lo suaument amb els dits i com havia bullit molta estona, se li esmicolava. El definí com "tou, "feble".

Seguidament, li pregà que trenqués la closca d'un ou i notés com era la seva estructura. Ella el va descriure com "dur", "dens".

Finalment, animà a la jove, que poc entenia on volia anar a parar el seu pare, a que tastés el beuratge, i ella, l'obeí, assaborint l'aroma i el sabor d'aquell exquisit te d'agulles de plata.

Li Mei, li preguntà al pare què volia dir tot allò, quin significat tenia, i ell, somrient-li tendrement i amb la veu serena i temperada, li raonà:

- Fixa't, preciosa... els tres elements s'han enfrontat a la mateixa "adversitat": l'aigua bullint, però observa atentament com els tres han reaccionat de forma molt diferent.

- L'arròs, ha arribat a l'aigua fort i dur, però amb l'ebullició, s'ha transformat, com has definit tu, en un element tou, feble, gairebé esbocinant-se al contacte amb els teus dits.

- L'ou, ha entrat en contacte amb l'aigua, fràgil, fluid interiorment, tan sols protegit per la seva fràgil closca, i quan el líquid l'ha escaldat, s'ha tornat dur, dens, gairebé rígid.

- Observa bé la reacció del te: lluny d'alterar la seva pròpia estructura, després de romandre una estona bullint, ha canviat la composició de l'aigua, ha tret el millor de la seva essència, fonent-se amb l'element que l'acollia .

Tornà a somriure a la jove que el mirava atentament i proseguí, afirmant-li que les persones no ens allunyem massa d'aquestes reaccions. Li qüestionà a la filla:

- Com quin d'aquests elements creus que et comportes tu?

- Quan l'adversitat t'arriba, quan sents que la vida "escalda" com respons?, com ets?

- Ets com l'arròs i davant les experiències adverses, tot i que la teva essència original era forta i ferma, et tornes dèbil, fràgil i t'esmicoles per dins?

- O potser reacciones com l'ou, i havent nascut amb un cor molt tendre i un esperit fluid, davant l'infortuni, vas deixant que la teva essència es torni dura i rígida, que la teva energia esdevingui densa i pesada?

- No seria desitjable actuar com aquest te blanc i davant l'adversitat aconseguir treure el millor de la nostra essència? No seria més positiu fluir amb el que ens acosta la vida, acceptant-ho i transformar les experiències, en coneixement, sense endurir-nos ni afeblir-nos, enriquint amb la nostra inalterabilitat i serenitat tot el nostre univers?

...