Tardor: l'estació del Metall

Segons la Medecina Tradicional Xinesa, amb l'arribada de la Tardor, entrem de ple a l'element Metall de la Natura.

Les seves teories afirmen, que en aquesta estació, els Pulmons i l'Intestí gros, alimentats per la Melsa i l'Estòmac, treballen al màxim. Regeix la sequetad en el clima i el color determinant és el blanc.

Època de recol.lectar els fruits; els pulmons i l'intestí governen la pell i el borrissol del cos; els mocs són el seu líquid orgànic. La porta de connexió amb l'exterior de l'organisme és el nas, i l'olfacte és el seu sentit. El sabor corresponent, és el picant.

L'emoció descompensadora i alhora simptomatològica de desequilibri, és la tristesa, i un estat de contínua melangia i pesar, deixen intestí i pulmons buits d'energia.

Algú sotmès continuament a estats d'aflicció, molt probablement desenvoluparà problemàtiques respiratòries, tos, alteracions a la pell o transtorns als budells.


Avui pensava, que a vegades, nosaltres mateixos ens posem límits on no n'hi ha. Sovint estem massa pendents de què opinen els altres de la nostra manera de ser, de com fem les coses, deixant d'apreciar la nostra llum pròpia, tot el veritable potencial que posseïm, desaprofitant així la nostra valua...

M'ha vingut de gust escriure un conte, jugant a integrar-hi els elements propis de l'estació de Metall...



Avançava la tardor a Nanjing, i després de molts dies de sequedat, una fina pluja amarava els carrers bordejats d'arçs i crisantems, que amb l'espireig de l'aigua, augmentaven la seva natural bellesa.

El rellotge del parc Xuanwu anunciava les 8 del matí, i la figura compungida de Li Weng, traçava passes insegures, com cercant una adreça poc definida. Aquell rostre jove, esblanqueït, lànguid, d'ulls apagats i enclotats, dibuixava la imatge de la més absoluta tristesa...

El jove, s'adreçava a la casa del vell mestre, Wan Chin'g, com li havia aconsellat la seva afligida mare, a la recerca d'una espurna d'alè que li retornès les ganes de viure.

Venerable mestre -va dir-li, tímidament quan arribà- No sé què em passa... Em sento insegur, res no em surt com desitjaria. Tothom es mofa de mi, acusant-me d'inútil, d'incapaç. Els amics em critiquen i no he aconseguit ni un sol dia que valorin res del que faig. Jo dic blanc i ells, negre. Em podria ajudar amb algun dels seus savis consells?

Mira jove - va respondre-li l'ancià- ara m'és impossible fer qualsevol cosa per tu... Ho sento, però no ets l'únic que té problemes en aquests moments. Pateixo una greu afecció pulmonar i he invertit tot el que tenia en els desperfectes ocasionats per les tempestes d'aquest estiu. No sé com passaré l'hivern si no aconsegueixo vendre aquest anell, la única pertinença que em queda.

Més aviat crec que ets tu qui em podries ajudar. La meva precària salut no em permet anar al mercat per vendre'l -va dir-li, mentre un nou episodi de tos feia vibrar l'aliança que li mostrava i espurnejaven petites guspires al metall.

Més apesarat davant el lamentable estat de l'ancià, Li Weng, agafà l'anell amb poca esma, mentre la seva ment no parava de xiuxiuar-li que una vegada més les seves necessitats estaven passant a un segon plà...

Arribà al mercat d'espècies, a mig matí i un sol tímid començava a acaronar la plaça. Un munt d'aromes picants, li despertaren l'olfacte, escolant-se intensament per les parets del nas, originant-li mucositat; la suor traspuava per cada porus de la seva pell.

El mestre li havia manat, que per res del món vengués la joia per menys d'una moneda d'or i tot el que aconseguia a l'oferir-lo, era el menyspreu de la gent, que s'enreia de la seva mercaderia.

Gairebé ningú mostrà el més mínim interès, tan sols quatre camperols que havien ja venut els fruits de la collita diària, i no li donaven ni un quart d'una moneda d'or.

La cruesa de la gent li regirava els budells, i fins i tot el borrissol dels braços enrigidit, el feia estremir. S'havia convençut que volia ajudar l'ancià i no sabia com li explicaria que aquella aliança no tenia cap més valor, que el que ell li otorgava sentimentalment...

Retornà a la casa als volts del migdia i el mestre l'esperava amatent al jardí. Penat, eludint la mirada de l'ancià, li donà compte: He fet tot el possible, venerable mestre, però fins i tot els que semblaven experts, no em donaven ni un quart del que vos volieu obtenir...

Potser tens raó en el que penses. Tal vegada no coneixo el veritable valor d'aquest metall - declarà el mestre- Per què no el portes a l'expert joier del barri i li ensenyes? No li venguis per cap quantitat!, tan sols vine a dir-me, què n'opina ell.

Malhumorós per la tossuderia de l'ancià, Li Weng, portà l'anell al joier. L'observava atentament sobre el seu blanc guant i li expressà: Aquesta és una veritable joia, jove! Et prego que li diguis al propietari que li ofereixo 77 monedes d'or; fins i tot podria valer més, però si té pressa, aquesta és la meva oferta.

Quan el noi, amb una sensació d'alegria que ja no recordava, li comunicà a l'ancià la proposició del joier, aquest serenament respongué:

Li Weng, tu ets com aquesta joia preciosa de metall valuós! Molts no et valoraran mai, no agradarà a tothom com ets ni què fas, però si et sents malament, si t'entristeixes, no és perquè els demés t'avaluin negativament, sino perquè tu mateix no t'estimes com cal, no n'ets conscient de la teva gran valua, de tot el teu potencial.

Ets un metall valuós, no ho oblidis mai més! els teus ulls es mereixen somriure...