Aquesta imatge em suggereix la darrera estrofa del poema "El pi de Formentor":
"Amunt, ànima forta, traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món, irada, i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada com l'au dels temporals"
Me n'alegro que t'agradi la imatge. A mi m'encanta i em dóna una sensació de pau molt especial. La veritat que seria un somni fet realitat poder gaudir d'aquest paisatge en directe. Hauré de començar a somniar-ho amb força. Si ho aconsegueixo, ja t'explicaré les emocions... ;-)
Montjuic és molt més aprop, m'hi hauré de fixar ;-)
La Xina misteriosa... ;-) Estic d'acord ambles teves apreciacions sobre la foto. El misteri dins la pau, sempre dóna impuls a avançar i a cercar una mica més en el nostre camí, no?
Ai les "eines" que dius tu!! Cuidadín no et parin els mossusss! ;-)) (els que no entrenen a casa la deixen a la sala. Tu cap a casa que vull que entrenis eh! ;-)
Ostres! el Pí de Formentor! Per un moment m'ha transportat a un 9 de juliol al voltant d'una taula davant un quadre amb el poema. recordes? :-)) És molt bonic el missatge que transmet, gràcies bonica!
Bé! me n'alegro que hagis vist el concepte que volia expressar. Per alguns mails que he rebut em semblava que s'havia interpretat "solitud" i la veritat que res més lluny que això :-) La lletra de la cançó expressa tot el contrari i per mi, la imatge és un cant a la serenitat, a la força i al creixement personal, malgrat que el camí per on ens movem a vegades sembli àrid i difícil. Si veiessiu l'alçada d'aquesta muntanya encara admirarieu més, com els arbres poden coronar-ne el cim. Me n'alegro que t'agradin :-)
Sí que me'n record, però em sembla que era l'endemà, el 10 (uix, el DEU!!!!!), un dissabte ple d'emocions per molts de motius, entre els quals algú canviava de dígit i algú altre trobava per darrera vegada algú important a la seva vida... uff!
13 Comments:
Quina imatge més encisadora. Em fa pensar en les intenses i fondes emocions que deuen sentir els qui s'hi acostin.
Però abans de pensar això m'ha vingut a la memòria un arbre que hi ha al castell de Montjuïc (es veu des de molts llocs de Barcelona).
Ei, Maite!
Aquesta imatge em suggereix la darrera estrofa del poema "El pi de Formentor":
"Amunt, ànima forta,
traspassa la boirada
i arrela dins l'altura
com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes
la mar del món, irada,
i tes cançons tranquil·les
aniran per la ventada
com l'au dels temporals"
Una abraçada molt forta i... AMUNT, AMUNT!
Molt adient la imatge a la cançó. Expressa molt bé el concepte d'elevació i de créixer.
M'agrada molt, Maite
Una abraçada
Ei despi, bonica!
Me n'alegro que t'agradi la imatge. A mi m'encanta i em dóna una sensació de pau molt especial. La veritat que seria un somni fet realitat poder gaudir d'aquest paisatge en directe. Hauré de començar a somniar-ho amb força. Si ho aconsegueixo, ja t'explicaré les emocions... ;-)
Montjuic és molt més aprop, m'hi hauré de fixar ;-)
Una abraçada
Ei pupil, preciosa!
La Xina misteriosa... ;-) Estic d'acord ambles teves apreciacions sobre la foto. El misteri dins la pau, sempre dóna impuls a avançar i a cercar una mica més en el nostre camí, no?
Ai les "eines" que dius tu!! Cuidadín no et parin els mossusss! ;-)) (els que no entrenen a casa la deixen a la sala. Tu cap a casa que vull que entrenis eh! ;-)
Un petonet i fins ara
Hola Caterina!!!
Ostres! el Pí de Formentor! Per un moment m'ha transportat a un 9 de juliol al voltant d'una taula davant un quadre amb el poema. recordes? :-)) És molt bonic el missatge que transmet, gràcies bonica!
Un petó molt fort
Hola Carles!
Bé! me n'alegro que hagis vist el concepte que volia expressar. Per alguns mails que he rebut em semblava que s'havia interpretat "solitud" i la veritat que res més lluny que això :-) La lletra de la cançó expressa tot el contrari i per mi, la imatge és un cant a la serenitat, a la força i al creixement personal, malgrat que el camí per on ens movem a vegades sembli àrid i difícil. Si veiessiu l'alçada d'aquesta muntanya encara admirarieu més, com els arbres poden coronar-ne el cim.
Me n'alegro que t'agradin :-)
Una abraçada
La llum no té matisos, malgrat els nostres ulls els percebin -talment camins sinuosos- fins albirar-la.
Petons, ànima forta!
Ei, Maite!
Sí que me'n record, però em sembla que era l'endemà, el 10 (uix, el DEU!!!!!), un dissabte ple d'emocions per molts de motius, entre els quals algú canviava de dígit i algú altre trobava per darrera vegada algú important a la seva vida... uff!
Una besada molt grossa! ;-)
quina pau es respira aqui, laoshi :)
Petonassos
La primera llum, de matinada
escampa el primer cant.
L'ocell, entre les branques,
emprèn de nou el vol.
I entre el silenci, immens,
una petjada ferma
i una mirada de cristall,
tendrament cisellada.
Gràcies, carme bonica.
molts petons
Preciós Martí.
Gràcies de tot cor
Publica un comentari a l'entrada
<< Home