Còdol de la flor de la pluja
Tinc una pedra a les mans.
vvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvCada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.
De L'hoste insòlit. 1978. Miquel Martí i Pol
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.
De L'hoste insòlit. 1978. Miquel Martí i Pol
Maite Fruitós 12:00 a. m.
17 Comments:
Una pedra que cau des de les teves mans al fons del teu son sols pot ésser vida. I tanmateix, és una pedra.
Preciosa la música.
Un petó.
Les campanades m'han recordat d'on venia,
i el text m'ha explicat, si tant calia, l'abraçada que he rebut de qui havia perdut el pare encara no fa un dia.
Gràcies... m'ha resultat encertadíssim, encara que no sabessis res de tot això.
Feliç -feliç- cap de setmana :-)
Ei, Maite!
Molt maca, la imatge de la flor de pluja. Cada un dels seus pètals, una gota de fresca rosada que acarona la pell.
Se m'acud una altra imatge: una bella pluja de flors que espargeix colors i perfums de vida pertot arreu.
Ben triat poema i ben triada música per acompanyar-lo. Gràcies.
Una besada molt grossa!
I si no tenim sempre les flors, Caterina, podríem mirar imatges d'en Mir, Monet, Renoir... ....Les que hagi pintat un infant o el que ens alegri encara que no siguin flors.
Tal com veieu vosaltres la relació entre el son i la pedra em recorda els exercicis de relaxació.
es diuen així aquest tipus de pedres o és el nom del poema, Myt? molt macos la imatge, el texte i la música. conviden a uns moments de pau després de tant soroll a les festes :)
Una abraçada
Ei pupil, carinyet!
No em diguis que no entens els caràcters xinesos! Ohhhhh (jo només dos o tres radicals i amb això no vaig enlloc per interpretar poemes ;-) )
Desitjo que el teu cap de setmana hagi estat també especial (bé sé que ho ha estat i que teniu un altra animaló a casa, oi? ;-))
Un petonet. A veure si ens veiem a classe dimarts :-)
Ei clamence!
Gràcies pel que dius, de tot cor.
Me n'alegro que t'agradi la música :-)
Un petó
Ei Caterina! Quàntes belles paraules expresseu en aquest raconet els meus amics. Soc privilegiada, realment...
Una abraçada mimosina :-)
Aiss que em deixava al Martí...
És el que té la màgia de les paraules i dels imatges, es poden connectar a les nostres emocions i vivències més intímes, com amb un fil invisible, tot i que l'autor no els hagi creat directament per a nosaltres...
Una abraçada somrient desitjant que tu també hagis passat un bon cap de setmana :-)
Ei despi, bonica!
M'has d'explicar aquests exercicis de relaxació als que et fa pensar el meu post que estic encuriosida ;-)
Una abraçada
Ei carles!
Els còdols de la flor de la pluja són pedres de gran bellesa per les seves línies naturals. Creen formes abstractes que les trobo bellíssimes, "xopes" de vida. El poema, és un fragment de Martí i Pol que m'agrada i,al llegir-lo me les va recordar.
una abraçada
Que maco sentir les espurnes de la vida fins i tot en els somnis!, Maite
Molta sensibilitat el post, gràcies
una abraçada, bonica
Mitifiquem moltes vegades les obres d'art fetes per l'home i no valorem les meravelles que ens ofereix la natura. Realment preciosa la pedra!
Desitjo que el nou any t'estigui aportant grans coses. Una abraçada
Hola Carme! Diuen que els somnis ens aporten grans coses, molta informació que podem aprofitar...
Trobo preciós el que expressa el poeta. Me n'alegro que t'agradi :-)
Una abraçada ben forta
Ei Lluís! Molt cert el que dius. La mà de l'home crea obres precioses però la natura és increïble i majestuosa. Ara em venen al cap les vetes i aigües d'uns marbres meravellosos que he pogut contemplar aquest cap de setmana que em tenien encisada...
Si voleu veure més còdols de la flor de la pluja,aquíen teniu una petita mostra
M'ho van ensenyar a la preparació al part i en unes classes de ioga que vaig fer durant poc temps;
Ens estiràvem i tapàvem per no agafar fred.
Aviem d'intentar estar tranquils.
Notar sensació de pes al cos (primer als peus i poc a poc a més llocs fins que pesava tot el cos).
La persona que ho controlava ens deixava descansar una estona i poc a poc ens feia espavilar un altre cop.
He relacionat això de la pedra amb la sensació de pes al cos.
Pot ser que tu també ho facis als teus alumnes?.
Hola despi, bonica!
Ara entenc el que comentaves. Hi ha molts tipus de relaxació i sí, es busca moltes vegades la sensació de que totes les parts del cos es van tornant pesades, com que la terra les acull, ara no se m'hagués acudit pensar en una pedra :-)
Nosaltres treballem un tipus de relaxació més activa normalment a les classes, exercitant el somriure interior i dirigint la ment als diferents òrgans del nostre organisme per relaxar-los i equilibrar la seva energia. Hi ha moltíssimes tècniques i totes poden ser vàlides
Un petonet
Publica un comentari a l'entrada
<< Home