Creativitat i Vida
"Existeix en tot organisme, incloent l'home, una corrent subjacent que es mou vers la realització plena i constructiva de les seves possibilitats inherents, una tendència natural al creixement. Aquesta corrent pot ser reprimida, però no se la pot destruir sense arruïnar tot l'organisme".
No els reprimim, ens hi va la Vida.
Maite Fruitós 12:15 a. m.
15 Comments:
M'agrada molt l'expressió possibilitats inherents. Ahir al vespre, precisament, vaig tenir l'oportunitat de llegir això en una altra persona mitjançant el treball de les mans, i la veritat és que l'autobloqueig es perceb perfectament.
((( MYT )))
No deixem que ningú reprimeixi i molt menys destrueixi el nostre potencial ni les nostres possibilitats. Ningú té dret a treuren's la vida
Fa pensar aquest text Myt
Bona setmana
I quan a l'empresa sents que ets un número més i la feina que fas només et serveix per guanyar diners, què, com es treuen les possibilitats que un té?
I quan la familia t'imposa normes i regles que no et deixen possibilitats de fer coses, que se'n fa d'elles?
No és tan fàcil!
bon bloc
Estic molt d'acord amb l'anònim però amb una reflexió;
Heu vist mai una planteta sortir d'una esquerda a l'asfalt que cobreix la terra fèrtil?.
De vegades notem que ens volen anul·lar la creativitat o la possibilitat de fer el que volem però trobem aquella esquerda i l'aprofitem.
Ei bloggy! A mi també em va agradar l'expressió...
Veig que vas fent grans avanços amb les teves mans eh xiquet! No paris que segur que molts se'n benefcien, inclòs tu ;-)
Malauradament sovint creem bloqueitjos en el nostre pobre cos, la majoria, d'origen emocional i de ni en som conscients per poder posar-hi remei i permetre que l'energia torni a fluir.
Una abraçada
Ei Carme, bonica!
Ningú té dret, tens raó, però moltes vegades som nosaltres mateixos qui, sense ser-ne conscients ens reprimim, ens paralitzem i malbaratem tot el nostre immens potencial.
A auto-destruir-nos nosaltres mateixos sí que no hi tenim cap dret...
Un petonet
Hola anònim,
Jo penso que si un es conforma amb una feina que no li agrada, amb sentir-se un número, perquè li dóna uns diners i no veu la possibilitat de cercar altres opcions que l'enriqueixin més, com a persona, almenys, dins del lloc on s'està, s'ha d'intentar fer el treball creativament, treient el màxim d'un mateix, per senzill o monòton que sigui.
No responsabilitzem els altres dels nostres estancaments, només nosaltres en som responsables. Si volem, ni família ni ningú ens reprimirà el que portem dins.
Una abraçada
Ei despi, preciosa!
Tens raó! sempre hi ha l'esquerdeta, en el que poden semblar murs infranquejables, per on podem expressar tot el potencial que portem dins. Els altres poden voler anul.lar-nos, però si creiem en nosaltres, si tenim ben clar el que volem i hi posem la nostra força interna, trobarem la forma de sentir-nos plens de vida
I tothom el porta dins... només l'hem d'alliberar i deixar-noa anar...
Bon cap de setmana, Myt!
Hola Joana, bonica
I tant que el portem dins!! Massa sovint cerquem fora de nosaltres...
Ens costa això de deixar-nos anar, aiss aquesta necessitat de control i seguretat... ;-)
Que passis un cap de setmana deixant-te anar i gaudint al màxim ;-)
Quanta raó tens de nou, carinyo!
I quina sensació d'alliberament quan trobes una escletxa a l'asfalt!
Que tinguis una bona setmana, guapa! Ja he sentit que dissabte va anar bé, en família, però bé.
Un petonet samurai!
A l'anònim:
Cadascú es ven pel que es ven. Si a canvi d'un sou tirandillo acceptes una feina on no et sents valorat, el problema és teu, no de la feina; si deixes que la família t'imposi normes no consensuades, és problema teu (ho dic en el sentit literal). En tot cas, per què els dones poder com per fer-ho?
Si tu no acceptessis que et tractessin així, no podrien fer-ho.
Hem de ser valents per ser feliços!
Ei laurinha, samurai!
Aisss la sensació d'alliberament quan quelcom que estava estancat per fí enfila l'escletxa, trencant els murs més rígids i flueix amb força...
Ja veuràs fotos. La teva germaneta va lluïr un preciós somriure tot el matí. Se't va trobar a faltar :-)
Un petonet i un somriure :-)
Hola Oski, benvingut
Penso com tu, que moltes vegades es dóna poder als altres i després es cau en el victimisme i en la queixa.
Som responsables de com ens sentim, de com ens relacionem amb els altres. A vegades cal dir un NO o un NO VULL deixant expressar el que se sent interiorment. Només així serem del tot sincers amb nosaltres mateixos i ens sentirem bé.
El coratge també un element ben important per a les nostres vides, no l'oblidem...
Una abraçada
Oski,
En alguns casos sí que tens tota la raó però hi ha situacions que no depenen només d'un mateix;
De vegades NO es diu “NO” perquè és pitjor el remei que l'en fermetat.
De vegades NO es diu “NO” perquè el prepotent que ens fa mal porta “cuirassa” i el nostre NO només serveix per perjudicar a innocents.
De vegades hi ha qui diu NO i acaba molt malament perquè tota la societat va tant atabalada que no protegeix a qui ho mereix (hi ha molts aturats amb més mèrits que alguns ben arrapats a feines ben pagades i poc cansades) (hi ha més morts per masclisme prepotent que per poder femení).
De vegades qui es troba en situació d'inferioritat no és per que “s'ha venut”. De vegades ja hi era per circumstancies de la vida. Y, de vegades ha caigut en el parany per amor (he dit amor, no masoquisme eh?). Que seria del mon si encara hi hagués menys amor del que hi ha?.
I tant que cal encoratjar a qui està bloquejat a que reaccioni (però mai fer-lo sentir culpable).
Publica un comentari a l'entrada
<< Home