La plenitud del buit

Més enllà del silenci, encara hi ha un silenci,
i un no-res cal cercar més enllà del no-res.
L'aprenentatge d'escoltar i de veure
sense sentir ni albirar res, la làmina
lluminosa i compacta i transparent
que no passem, perquè ja hi som: passar-la
voldria dir que ens és exterior. No té
cap entitat, i ho és tot. Si som
és perquè hi som, és en tant que hi som, i els mots
no la diuen. No és cap mot, ni cap imatge: és l'evidència
de la ceguesa de la llum, el buit
que no veiem, el buit que ens veu. Sentir-nos
vistos pel buit i dins el buit alhora,
evanescent, de cap color, sord-mut,
la plenitud del buit que esbotza l'ésser,
que es veu a si mateix, la nul.la llum
d'adonar-nos que som, la consciència
de saber que no ens cal sinó sentir l'espai:
que, com un vidre, som i no som la claror.

(fragment del poema "L'espai desert IV", de'n Pere Gimferrer)