Espurnes a la cuina...

Després d'alguns caps de setmana força actius, he viscut un d'aquells dissabtes del tot relaxants, gaudint de casa, fent petites coses que m'agraden.

Una d'elles, és plantar-me a la cuina, sense rellotge, i endinsar-me en alguna d'aquelles receptes que reclamen una bona dosi de paciència i un polsim d'amor, observant les espurnes del foc sota la cassola donant impuls a una aromàtica composició.

Mig hipnotitzada per la lenta dansa de la cullera de fusta, m'he somrigut en evocar per uns instants, la imatge d'una senyora, que ahir es lamentava a la resignada dependenta de la fruiteria. Era tan greu allò que l'hi havia fet el seu gendre!

Com ens desesperem i esgotem a voltes els humans, obstinant-nos en voler aconseguir que els altres actuïn segons les nostres creences i desitjos, no?

Em ve a la ment, el llibre "Pide y se te dará", d'Esther i Jerry Hicks, que en un dels seus apartats, ens presenta com els protagonistes d'una fabulosa cuina. Els autors, ens repten a imaginar...

"Soc el xef d'una cuina meravellosament assortida, que conté tots els ingredients imaginables.

Diguem que tinc una idea molt precisa sobre la creació culinària que desitjo realitzar, i que domino a la perfecció l'art de combinar aquests ingredients, per tal de satisfer el meu objectiu.

Quan m'hi poso, comprovo que hi ha molts ingredients que no són adequats per a la meva creació, de manera que no els utilitzo, però la seva presència no m'incomoda.

Alguns components d'aquesta cuina ben assortida, harmonitzen amb la meva creació, i d'altres, no. Em limito simplement a utilitzar aquells que millor s'adapten a la meva creació i m'abstinc de tirar al meu pastís els que considero inadequats.

Sé, que el fet d'afegir alguns d'aquests ingredients a la meva creació espatllaria el meu pastís, però no sento la necessitat de destruir-los o eliminar-los de la meva estança, doncs entenc que no tenen perquè acabar en el meu pastís, tret que jo els hi inclogui.

I com tinc molt clar quins ingredients milloraran la meva creació i quins l'espatllaran, no em disgusta que existeixi una gran varietat d'ingredients..."

Em va agradar aquesta metàfora de la vida, del nostre petit món, de les nostres actituds.

Som els únics avaladors dels pastissos o plats que creem a la nostra cuina, a la nostra vida, dels ingredients que utilitzarem o dels que deixarem caducar, no incorporant-los. També som els únics responsables de que el nostre cor s'il•lumini o es decebi, contemplant cada una de les petites obres, de les realitats que anem creant.

Només deixant a un costat la inseguretat, confiant en nosaltres mateixos, fluint, sense resistències, permetrem que la resta de cuiners, amb preferències semblants o totalment allunyades a les nostres, facin les seves pròpies creacions, consonants o dissemblants al nostre gust, però les seves!

En fi, deixo de remenar, i em concentro en el meu guisat... ;-))