La imperfecta perfecció

Cada vegada que miro aquesta imatge, somric...

Sí, sí! es pot riure contemplant la feina del pintor. Més d'un el classificaria de "manta", "poc professional", o "passota", per no baixar a retirar el tronc abans de pintar, però en determinats moments, quan no ens hi va la pròpia vida o la dels altres, és tan necessària la perfecció? No passa a ser imperfecte?

Pot provocar algun accident aquesta línia? No és tan reclamable la feina de qui no va retirar el tronc caigut com la d'ell? Algú s'hauria parat a contemplar i a fotografiar aquest trosset de terra amb una línia perfecta? Gaudiríem ara nosaltres de la vibració del somriure que ens inspira la creativitat de l'autor?

Potser perquè em trobo en un moment, en que desitjo que m'importi més fluir i gaudir que ser molt perfecte, que camino vers el no controlar ni exigir-me tant, que m'agrada perdrem per carreteres amb revolts més que per llargues autopistes, crec que mentre no causi cap dany, la imperfecció pot ser bella i positiva.

I si es mira bé, el pintor va fer una obra d'art única amb la seva imperfecció (i gairebé segur irrepetible, doncs si va creant obres com aquesta a les voravies, el pobre es queda sense la seva feina).

Sovint, ja sigui treballant o en el nostre temps de lleure, la recerca de la perfecció, ens empresona i ens priva del tresor més valuós que tenim: l'expressió de la nostra creativitat, la espontaneïtat, el gaudir sense tensions ni rigideses, connectant amb la nostra Passió, amb el nostre Sentir i la nostra Essència.

Cada una dels perfils que tracem pot ser preciós, si ens permetem la imperfecció; cada moment pot ser únic i meravellós si el vivim sense tant control, sense tanta exigència, siguin més o menys "perfectes" les traces que quedin reflectides als ulls dels altres.