Avui he fet la trapella...

... he "fet campana".

Tot i que venir a estudiar xinès a Shengdu era una mica l'excusa per viure durant un mes aquesta inoblidable experiencia, el fet és que ser altra vegada universitària m'ha fet sentir molt bé i les classes diàries, m'han servit per desrovellar el nivell de xinès que tenia adormit en algún raconet del meu cervell.
Potser perque la laoshi (mestre) que tocava avui és un plom, potser per recordar la sensació de vells temps i deixar sortir la nena trapella que porto dins, ahir vaig decidir que avui no aniria a classe.
M'he llevat tard, he esmorzat i m'he dirigit amb l'autobús cap al centre d'aquesta immensa ciutat. No m'havia summergit encara en cap gran centre comercial i avui tenia ganes de veure'n un. Tenia clar que anava de "shopping"!
Després de passejar una mica, m'he endinsat agosaradament en el que m'ha semblat més gran. El contingut no m'ha semblat massa diferent dels nostres: estratègies comercials semblants, zones de rebaixes cridaneres, les grans marques internacionals són totes aquí ja i m'ha fet gràcia veure roba Al mani, per evocar Armani o Paco Jeans...
Una vegada més, m'he quedat sorpresa de veure la reacció que una occidental provoca a Shengdu. Mirades somrients directes i precises dels adults, homes i dones, apropant-se, inspeccionant-te; ulls impactats dels nens, que en un primer moment tenen fins i tot vergonya quan et miren als ulls, per passar quan es recuperen del xoc, a un repetitiu "hellow" acompanyat de somriures i riures.
És curiós, doncs pensava que aquí no passaria, però sí, com a les botigues a les que entrem, que de cop s'omplen quan moments abans no hi havia gairebé ningú, a la que girava el cap, la zona per on estava passejant, es farcia de xinets ben ràpidament (al final pensaré seriosament el demanar comissió als botiguers).
No he pogut aguantar massa estona l'acòs directe i fulminant de les dependentes que em perseguien i invadien el meu espai, posant-me continuament prendes davant del nas, predicant-me que em quedarien molt bé i que eren molt barates.
Després de comprar quatre cosetes i de rebre grans reverències dels caixers que em cobraven, he decidit sortir doncs m'estava marejant.
M'he aturat davant d'un KFC Kentuky Fried Chicken i he decidit que avui ja no venia d'una i que faria "el salt" als xinesos. Em venia de gust escurar unes cuixetes de pollastre i menjar patates fregides, deixant per un dia arròs i palets i beure una pepsi en comptes de te.
Feia anys que no menjava al KFC i l'olor que desprenia el que he demanat, m'ha fet passar el mareig de cop, em sentia com una xiqueta.
A la primera mossegada, però, me n'he adonat que havia baixat massa la guàrdia, que no havia dit el "Bu la" i que el pollastre picava més que cent mil dimonis!


(Segueixo sense poder entrar a la pàgina i, tot i que m'arriben al hotmail els comentaris , no puc contestar-vos. Ho faré quan pugui. Molib, "bu la" és "sense picant". ;-))