Au revoir!, vacances...
- Ufff!, estic desesperat!, fa una setmana que he acabat les vacances i no sé com podré aguantar fins l'any que ve.
- Ui sí noi... i a més, aquest any, amb això de l'11 de setembre, ens han ben estafat un pont! Mira que posar la Festa Major de Sabadell la segona setmana i no la primera com cada any...
- Doncs jo, com no guanyi l'Euromillón, me'n vaig a viure sota un pont! No sé com pagaré el viatge que acabo de fer i tot el que he comprat tirant de VISA. Hem tornat amb tres maletes més de les que ens en vàrem endur!
- Uf!, jo ja estic mig malalta! Quinze dies de feina i és que mataria el meu jefe! No hi ha qui l'aguanti! Se'm fa dur llevar-me als matins. I heu vist com cauen els ponts i les festes aquest any? És horrorós!, aquests de l'Hola són els únics que viuen bé!...
Tants bufecs, tantes queixes, em van fer marxar de l'establiment donant gràcies al cel per gaudir d'uns rinxols tan poc complicats que em faciliten breus i espaiades visites a la perruqueria.
Vaig creuar la porta de sortida, una mica remoguda, per la sinceritat que semblava desprendre's d'aquells consternats planys, però alhora, sentint-me privilegiada per no haver fet de les vacances, les festes i els ponts, l'eix fonamental per sentir-me feliç.
Mentiria si digués que no m'encanten les vacances, que no les intento aprofitar al màxim quan les visc. Gaudir al màxim dels dies festius, desconnectar de tant en tant de la nostra quotidianitat, ens renova i ens carrega les piles, però crec fermament que això no s'hauria d'erigir com el motor impulsor de les nostres vides.
És cert que les coses no surten cada dia com un vol, les obligacions, les responsabilitats, les exigències pressionen amb nervi. A voltes, sen's encaren situacions ben difícils de digerir, moments dolorosos que ens poden fer sentir ganes de fugir.
Com canvia, però, la forma d'afrontar els moments menys brillants, quan el nostre dia a dia no està mancat d'il.lusions i de somnis, quan és troben propòsits i motivacions per viure i avançar, quan es fa el que s'estima o s'intenta estimar allò que es fa, posant-hi el cor, malgrat no sigui el que més t'agradi.
Quan a les nits recolzo el cap al coixí i estiro les cames, sentint-les més d'un dia ben cruixides, sé que soc on vull ser, percebeixo que m'agrada la vida que m'he anat traçant. El meu motor de vida no depen del combustible d'unes vacances ni de les festes de guardar.
Vencent pors, realitzant canvis necessaris, valorant l'abundància constant d'instants preciosos que la vida ens acosta, posant el cor en allò que fem, estimant.., no ens caldrà deixar la nostra felicitat en mans d'uns dies de vacances a l'any...
Maite Fruitós 1:15 p. m.
15 Comments:
Bonito post, Myt y sabio mensaje el que nos manda el niño del video.
Es dificil poder hacer como tu el trabajo que realmente te gusta, aquello que amas, pero tienes razón, se puede intentar al menos hacerlo lo mejor posible, desde el corazón y así no se sufre tanto cuando tardan en llegar las vacaciones
Un abrazo
Una cucada de clip.
Ara, com diu l'anterior missatge no tothom pot gaudir de una feina que l'ompli...i s'ha de viure..
Ara, el nen de los"jovenes colgaos" perfecte.
Per cert, a les perruqueries s'aprenen moltes coses, fins i tot es pot arribar a conèixer com son les persones.
Una abraçada
La diferència potser està en treballar en una feina que t'agrada o en una per necessitat i prou!
Veig que tornes molt molt vitaminada! ;)
una abraçada!
Ei, nineta!
Un fantàstic post de retorn de vacances per poder acarar amb bon ànim el nou curs.
Realment tens tota la raó. Qui fa la feina que li agrada, que estima i que, a més de donar-li les sopes, li dóna satisfaccions personals i professionals a parts iguals, se sent privilegiat, certament. Enhorabona per ser una d'aquestes persones!
Una besada molt grossa! ;-)
jo soc una altra privilegiada, treballo en el que més m'agrada! :)
Fa pensar aquest xicotet del video!
Bona setmana, wuapa!
¡Hola Jaime!
Gracias por tus palabras :-)
Tienes razón, no siempre se puede trabajar en lo que uno desea, pero si se intenta encontrar alguna chispilla de motivación, si se pone el corazón en lo que se hace, el trabajo más simple o rutinario puede tener otro color y dejar de ser vacio.
Si no es posible, al menos intentar hallar que algo nos ilusione y de sentido a nuestro dia a dia.
Un abrazo
Hola Tarek!
Sí, sí, teniu rao!, no tothom gaudeix d'aquest privilegi, però he vist forces persones fent una feina que d'entrada sembla fatal, que ningú voldria fer, posant-hi el cor i sentint que s'enriqueixen personalment.
Volia expressar que m'entristeix una mica que depenguem tant de les vacances per gaudir de dies feliços. Si no és a la feina, hem de trobar, motius, il.lusions,.. que ens facin sentir que el nostre dia a dia val la pena.
Sempre que es para l'orella s'apren molt, sí senyor! i a les perruqueries déu n'hi dó el que s'hi cou!
Una abraçada
Hola Joana, bonica!
Certament! ara que si sabem convertir aquesta feina que fem per necessitat en quelcom més que una presó de la que ens alliberen només uns dies per festa i vacances, millor que millor, no? ;-)
Un petonàs
Uei nineta!!
Gràcies per les teves paraules.
He he, encara que siguin sopes de farigola, oi? ;-))
Me n'alegro que tu també siguis una d'aquestes enamorades de la feina. Sé com hi poses el cor, què dic el cor, l'ànima! i d'això se'n beneficia la nostra terra.
Un petonet i un gran somriure
Ei Carme! Mira-la ella! Molts són els privilegitas del teu amor per la feina... ;-)
Em fa ressonar el video quan me'l vàren passar en un curs. Me n'alegro que t'agradi
Petonets, bonica
CADA DÍA, CADA HORA, CADA MINUTO, CADA SEGUNDO, CADA INSTANTE DE NUESTRA VIDA ES ÚNICO, ES DIFERENTE, ES ESPECIAL, ES GENIAL, ES MARAVILLOSO SI NOSOTROS HACEMOS QUE ASÍ SEA, YA SEA ESTUDIANDO O TRABAJANDO, YA SEA SONRIENDO Y AMANDO TODO LO QUE NOS RODEA Y TODO LO QUE NOS LLENA NUESTRA ALMA Y NUESTRO CORAZÓN.
CHARO.
¡Uau Charo que fuerza pones en tu texto!! ;-)
Me encanta tu alegria y tu forma de ver la vida! Aiss como me alegro de haber podido ser tu profe algunos añitos... :-)
No te olvido. Lo sabes, ¿verdad?
Un besito
Precisament avui al matí pensava en el que ara aquest post: com pot ser que tanta gent es pensi que l'únic que pot fer a la vida és sobreviure i anar tirant??!!
Tornar de vacances (el mateix concepte de vacances ja és discutible: vacances de què?) pensant en ponts i caps de setmana, hipoteques, crèdits i altres pagaments, coses a comprar, etc.
Crec que ens han venut la moto: ens malgastem i desaprofitem la vida fent coses que no ens agraden ni omplen, per poder-nos permetre coses que en realitat no necessitem.
I quan ens en adonem, en comptes de lluitar-hi, diem "però què s'hi pot fer", "és el que hi ha", "i encara tenim sort"... Per què ens fa tanta por enfrontar-nos-hi, canviar i sortir del camí prefixat?? Per què ens fa tanta por realitzar el nostre propi camí?
No ho entenc.
Per sorte cada vgada més gent mira més enllà i es treu les orelleres!
Jo, per la meva banda, estic determinat a realitzar tot el meu potencial. Enfronant-me a pors, creixent, aprenent i sent encara més feliç. Hi ha tant a fer, tant a aprendre, tant a gaudir!!!!
Hola oski! estic totalment d'acord amb tu! Quànta raó tens! La nostra ment ens fa males jugades i ens fa entrar en el joc del consumisme i de l'estar atrapats en coses que en realitat no necessitem per a res.
Crec que quan un s'enfoca a això que tu desitges fer amb la teva vida: treure tot el teu potencia, encarant-se a les pors, amb la voluntat de créixer i evolucionar, aconsegueix un alt grau de felicitat i de satisfacció interior. Hi ha quelcom més important que això? Crec que no, oski. Que gaudeixis moltíssim en el teu camí, t'ho mereixes per pensar així...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home