M'ha fet gràcia descobrir casualment aquest muntatge visual d'un llibre que vaig llegir fa molts anys, anomenat: "¿Quién se ha llevado mi queso?", de Spencer Johnson, M.D.
És una preciosa faula que ens assessora en els difícils moments de superar les pors als canvis i ens parla de que a la Vida se'ns ofereix constantment oportunitats si estem oberts a rebre-les.
Tot i que la qualitat no és molt bona, em fa il•lusió compartir-lo...
Maite Fruitós 2:00 p. m.
18 Comments:
Qué maco el conte, Myt! Doncs fa pensar! que això de tornar-nos "comodons" i esperar que les coses ens arribin en sabem força els humans.
Queixar-nos culpant als altres és més fàcil que ser responsables de la nostra vida
Hi pensaré! Gràcies i bon cap de setmana
Molt bonic i didàctic aquest conte Maite. Com sempre, ens ajudarà a pensar.
Un peto i bon cap de setmana!
Hola Mercè!
Sí noia, i la sort no arriba sense treballar-nos-la una mica, veritat? :-)
Millor pensar que nosaltres som els que dirigim la nostra vida que fer-ne responsables als altres, tens tota la raó!
Em va agradar el llibre quan el vaig llegir i m'ha fet gràcia retrobar-lo després de molts anys doncs el missatge segueix estant ben viu.
M'agrada com connecta amb el pensament positiu i amb la idea de que si imaginem i enfoquem el que realment necessitem i desitgem, la vida ens ho apropa.
Bon cap de setmana! :-)
Ei Tònia, preciosa!
Ai la meva lesionada estimada! Com va el bracet?
Descansa molt i aprofita aquests instants per pensar, com dius, per estar amb tu. Deixa't "mimar" pels teus homenets i no et facis la valenta (que ja ens coneixem eh ;-)
Bon cap de setmana. Vine'ns a veure abans dels 40 dies, val?
Un petonet
Hola Myt!
Està bé la versió pel.lículada del llibre!
Costa canviar patrons de conducta i és difícil perdre la por de moure'ns d'uns espais que encara que no ens fan feliços, ens fan sentir acomodats.
Gràcies per recordar-me el missatge, m'anirà bé ara.. :)
Una abraçada
Vindria a ser una mica com dir; Abans de demanar als altres que canviïn val la pena intentar fer jo el que sí que tinc a la meva ma de tirar endavant oi?.
No es fàcil endinsar-te dins el laberint i deixar el company esperant que aparegui el formatge vell, cal tenir moltes ganes de llençar-te a la cerca de coses noves i no perdre l'esperança de que el company aparegui un dia pel lloc del formatge nou.
Però, si, cal fer camins nous.
una abraçada amb formatge
Hola Carles!
Sí, crec que és molt fidel al llibre.
Costa, costa perdre la por! i tens raó, vol una gran força de voluntat moure's dels espai de "comoditat" que tots tenim. Sempre hi ha allò del "mentre anem tirant..."
Penso que quan observem que alguna cosa no rutlla o ens sentim insatisfets amb el nostre dia a dia, ens cal conscienciar què no volem i quins són els patrons de conducta i les creences que ens mantenen en aquest estancament i insatisfacció.
Crec que és bàsic, i més quan alguna cosa no ens funciona, ser sincers amb el que sentim, escoltar-nos.
Potser caurem en un primer moment en el victimisme com feien els "homenets" de la història, en veure als altres com la causa del nostre malestar, però si mirem bé dins nostre, trobarem senyals que ens parlaran de la nostra única responsabilitat i veurem què hem de canviar i com ho podem fer.
Si conscienciem i enfoquem el que volem canviar, traçant-nos petits objectius cada dia, amb paciència però amb constància, sense deixar de cercar cada dia, encara que errem més d'un cop, com feien els infatigables ratolins, segur se'ns presntaran ben aviat milers de raons per somriure i estimar la Vida.
Una abraçada (i menys campanes eh ;-)
Ei despi, bonica!
Crec que és important la comunicació, molt important! Potser el que no ens agrada a nosaltres, a l'altre li encanta i no ho vol canviar, però potser parlant-ne li obres un punt de vista nou que no havia vist.
El món de les relacions humanes és ben difícil a voltes, però crec que el més bàsic és cada un se senti bé amb sí mateix, que senti que la seva vida val la pena. Només així cada un és responsable de sí mateix i es pot trobar dins de l'individualitat, un espai comú per compartir la il.lusió per la Vida i afrontar els moments durs que ens acosta a vegades.
Jo aposto perquè cada un siguem conscients i responsables del que realment no ens funciona i volem canviar.
Una abraçada
Hola Tarek!
Pot ser molt difícil i et pots fins i tot sentir, una mica que traeixes a l'altre quan et comences a moure per nous espais del laberint, però qui sap si l'estàs ajudant...
Quan comparties amb algú un espai de comoditat al laberint i de cop se sent aquest impuls de recerca de formatge nou, de que on eres es van acabant les reserves que et donaven vida, pot passar que l'altre no es vulgui moure i tot trontolla.
Ara, quan la crida personal és forta i sents que l'espai que abans t'era còmode, et pot acabar fent més mal que bé, cal pensar que si un està malament poc pot donar als altres i no pots restar immòbil.
Al principi l'altre pot sentir la por de l'allunyament i tu sentir-te molt sol en aquest camí que t'entusiasma.
Comunicant a l'altre els nous habitacles que vas descobrint, compartint les experiències que vas integrant, fent sentir amb calidesa a l'altre que tot aquest nou caminar t'està fent sentir cada dia més feliç, potser s'encomanen les ganes de caminar altra vegada plegats...
M'han entrat ganes de menjar formatge... Gràcies Myt per aquesta dosi d'optimisme, a més a més, el laberint és meravellosament immens. Sols una suggerència: per què no busquem també una mica de vi per acompanyar el formatge? :-)
Hahaha Trap! que ja t'imagino...
(i a més, és que ell no busca qualsevol vi, no!: Un Petrus, alguna bona collita de El Miracle, algún Torrevellisca, un Gran Amorós o potser fins i tot un De Borbón-Ortiz, no?)
Gràcies a tu per arribar-te fins aquest habitacle d'aquest laberint maravellosament immens. :-)
Una abraçada
I ja posats... que no hi podríem acompanyar una mica de sobrassada de porc negre?
Ja diràs coses!
Una besada molt grossa! ;-)
Ei nineta!
Hahaha sobrassada de porc negre i tot!
Ai ai ai que encara que parli de formatge no anava de menjar precisament el conte eh! ;-)
Diré, diré! Vaig de bòlit aquests dies... :-(
Un abraçada gran!
Bona l'idea de suggerir un nou punt de vista a l'altre.
De vegades es fa el que vol un, de vegades el que vol l'altre, de vegades ni l'un ni l'altre i de vegades l'acord arriba després de passat un temps.
I Bon profit! que el formatge la sobrasada i el vi són molt bons.
:-) Despi
Quedes convidada a l'àpat! ;-)
Bon dimecres
MUY BUENO Y GRACIOSO EL VIDEO, JEJEJE...
YO TAMBIÉN HABÍA LEÍDO YA EL LIBRO Y LA VERDAD ES QUE SE PUEDE APRENDER MUCHO DE ÉL. OS LO RECOMIENDO.
CHARO.
P.D.: LO SENCILLO SIEMPRE LLEGA MÁS Y MEJOR. GRACIAS MAYTE.
¡Hola Charo!
¡Seguro que aprendiste mucho de él!
Eres un perfecto ejemplo de ser humano que persigue un sueño y que va en busca de su queso cuando no lo encuentra en su espacio habitual sin importarle los sacrificios y esfuerzos que ello requiera.
Tienes razón, las cosas senzillas contienen grandes tesoros
Un beso muy grande
Publica un comentari a l'entrada
<< Home