Imagina't que els pensaments són com gotes d'aigua.
Quan penses la mateixa cosa un cop i un altre, crees una increïble massa d'aigua.
Primer tens un petit toll, que de mica en mica pot anar esdevenint un estany, i a mesura que vagis pensant el mateix un cop i un altre, tindràs un llac i finalment un oceà.
Si els teus pensaments són negatius, et pots ofegar al mar de la teva pròpia negativitat; si són positius, et trobaràs surant a l'oceà de la vida. - L. L. Hay
Comentava a un grup d'alumnes, que el meu màxim objectiu en el món del Tai txí, no és tant arribar a la perfecció de les tècniques i a conèixer moltes formes, sinó poder sentir quan sigui velleta, que he après a aplicar a la vida, tots els principis que integra la disciplina.
El Tai txí, com a via de creixement, és un elogi de la lentitud, del viure i assaborir els instants presents, i darrerament, he pres consciència de que em cal esforçar-me força per abraçar aquesta lentitud a l'hora de menjar.
El sentir i assaborir les coses intensament és el que ens omple i nodreix, així que crec seria bo comprometre's a alentir els àpats, "fer de cada menjada un poema", com deia Pablo Neruda...
Mentre observava l'engranatge meravellós del nostre cos a l'exposició "Bodies", vaig percebre que tenim la responsabilitat de col.laborar amb ell, i el nostre sistema digestiu en forma part, així que sé que el meu retorn als palets em beneficiarà. Soc tan maldestra amb aquestes eines, que a la força menjaré de forma més lenta i pausada... "Menjar amb palets no danya els aliments; la forquilla i el ganivet els torturen", diu una màxima del confucianisme. Serà que no s'ha utilitzat cap eina "torturadora" quan ens arriba el pollastre del Shop suei esmicolat al plat? Ai! no sé, no sé...
Una argumentació que em convenç una mica més, és la que donen metges i biòlegs. Expliquen que amb l'ús dels palets, exercim la força cap endins i ens és necessari moure 34 músculs; això beneficia el funcionament de les articulacions de la mà, agilitzant-la, augmenta la irrigació cerebral i activa les neurones, contribuint a la longevitat.
Fent referència al Tai txí, crec que no és fonamental conèixer molta quantitat de formes, sinó assaborir i pair-ne bé algunes de qualitat. És excel•lent gaudir d'uns hàbits de pràctica diària ben definits, començar el dia amb una bona dosi que ens faci sentir energitzats, i acabar a la nit de forma més suau, per procurar-nos un bon descans nocturn.
També podem aplicar aquests principis a l'alimentació: donar màxima importància a la qualitat del que mengem, prendre tan sols la quantitat que el cos necessita, pair-la bé, i fer-ho proporcionalment en hores que el nostre cos ho assimili de forma adequada.
Segons la Medecina Xinesa, al matí el nostre sistema digestiu treballa amb molta més potència que a la resta del dia i per això és bo començar la jornada amb un esmorzar generós i anar disminuint les dosis ingerides a mida que avança el dia.
Tot i que ja ho intento, insistiré en aplicar la sàvia sentència xinesa que dicta: "Esmorza com un rei, dina com un príncep i sopa com un pobre".
Bé, diuen que és bo enfocar petits objectius per sentir que avancem i el de millorar i equilibrar la meva alimentació n'és un. Serà que començo a sentir que en res tenim el Nadal aquí i ens esperen moltes hores de taula i sobretaula?
M'ha fet gràcia descobrir casualment aquest muntatge visual d'un llibre que vaig llegir fa molts anys, anomenat: "¿Quién se ha llevado mi queso?", de Spencer Johnson, M.D.
És una preciosa faula que ens assessora en els difícils moments de superar les pors als canvis i ens parla de que a la Vida se'ns ofereix constantment oportunitats si estem oberts a rebre-les.
Tot i que la qualitat no és molt bona, em fa il•lusió compartir-lo...
Com cada any per aquelles dates, en Joan s'arreglava especialment. Treia de l'armari el millor vestit, la corbata que més li agradava a l'Eugènia i ben endreçat, amb un ram de precioses assutzenes a la mà, passejava fins el cementiri per visitar la seva difunta esposa.
Va estendre el mocador de butxaca, com feia sempre abans de posar les flors, per netejar el polsim del marbre, que d'un any a l'altre, deslluïa el daurat de les lletres d'aquell nom tan enyorat.
Tot i que era molt d'hora, sentí la presència d'algú que s'apropava, i amb zel, observà la figura de la menuda dona xinesa que s'aturà a la tomba del costat.
Atret per allò que portava embolicat entre les mans, que no li semblaven flors, fixà la mirada en el que feia, i veié com deslligava el farcell amb cura, deixant a la vista un bol d'arròs que col•locà amorosament sobre la tomba.
Un xic contrariat, sense treure l'ull a l'ofrena, pensava com n'eren d'estrambòtics aquells orientals, i no va poder vèncer l'impuls d'apropar-s'hi i preguntar:
- Disculpi senyora, de veritat que vostè creu que el difunt vindrà a menjar l'arròs?...
-Sí, respongué la dona amb un dolç somriure, "vindrà sempre que el seu vingui a olorar les flors que vostè li ha ofert..."
Disculpant-se amb humilitat, va marxar dient-se que li acabaven de fer veure la importància de respectar els altres. Tots som diferents i, en conseqüència, podem expressar l'enyor, la alegria,.. de forma molt diversa. Que no facin el que jo faria, no vol dir que no sentin.
Va somriure's pensant que potser tan sols ens caldria intentar comprendre...
Fa pocs dies, va ser plàcid oferir al mar, dues mirades de tendresa...
